Saludos, amigo Israel:

 

     Acá te envío nuestro trabajo acabado, tal y como lo hemos presentado en clase. Un par de aclaraciones:

 

     La primera hace referencia al tono del trabajo. Nos ha parecido mucho más interesante mantener un tono de crítica, en parte a temas de estructura de la encuesta y en parte a las respuestas. Es decir: como aclaramos en la introducción, dado lo limitado de nuestra situación, tenía mayor valor expresar nuestros puntos de vista que hacer grandes teorizaciones historiográficas. Esperamos que lo apreciéis como nosotros, en ese sentido.

 

     La segunda es que el trabajo está escrito en catalán. Lo cierto es que empezamos a hacerlo así y en el transcurso de su realización no hemos pensado en cambiarlo, ése es el motivo. Supongo que el catalán escrito se entiende bien, aún así es factible enviaros una traducción, sólo que tendría que ser después de enero (qué os vamos a contar nosotros acerca de la faena en enero ...).También esperamos que os guste en ése sentido. Sea como sea, ya lo traduciremos si os parece demasiado farragoso.

 

     Bien, y dicho ésto os enviamos un sincero agradecimiento por vuestra ayuda. Esperamos que os guste el trabajo y estaremos a vuestra disposición para lo que sea. Ah, y a seguir con HaD, que ya forma parte del acervo cultural de nuestra disciplina ...

 

     Afectuosamente,

     Quintí Canals

     Pilar Casals

     Òscar de la Torre

     Cristina Guitart

     Laura Ibars

     en la Ciudad de los Prodigios [Inmobiliarios]

     a 16 de diciembre de 2002.

 

 

 

 

 

EL ESTADO DE LA HISTORIA

 

ENQUESTA DEL GRUP

HISTORIA A DEBATE

 

 

 

ANÀLISI

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Treball fet per:

Cristina Guitart Pallarès

Laura Ibars Boronat

Pilar Casals Miret

Òscar De la Torre Cueva

Quintí Canals Capellas


ÍNDEX

 

0- Introducció......................................................................................................  p. 2

 

1- Intencionalitat de l’enquesta...........................................................................  p. 3 

            1.1. Línies de Renovació: El grup Historia a Debate............................... p. 3

            1.2  Plasmació del Projecte......................................................................  p. 5

            1.3  Intencionalitat de l’enquesta.............................................................  p. 7

 

2-  Representativitat de l’enquesta......................................................................  p. 9

            2.1  Per país...............................................................................................p. 9

            2.2  Professió..........................................................................................   p. 10

            2.3  Sexe ................................................................................................   p. 10

            2.4  Edat ................................................................................................   p. 10

            2.5  Per àrea / Departament ...................................................................   p. 11

            2.6  Conclusió .......................................................................................   p. 11

 

3-  Anàlisi en detall de l’Enquesta ....................................................................   p. 12

            3.1  Conceptes, mètodes i enfocs ..........................................................   p. 12

            3.2  Temes i línies d’investigació .........................................................    p. 17

            3.3   Historiografia  ...............................................................................    p. 21

            3.4  Comunitat d’historiadors ...............................................................    p. 24

            3.5  Fragmentació i Globalització ........................................................    p. 27

            3.6  Funció social de la Història ...........................................................    p. 31

            3.7  Situació de la Història ...................................................................    p. 35

            3.8  Retorns ..........................................................................................    p. 36

            3.9  La Història que Ve .......................................................................     p. 38

            3.10  Altres dades  ...............................................................................     p. 43

 

4-  Núvols grisos a l’Horitzó. Conclusions .....................................................    p. 44

            4.1  Aspectes Formals ..........................................................................   p. 44

            4.2  Aspectes de Contingut ...................................................................   p. 45

 

 

5- Annexos ......................................................................................................    p. 48

            5.A.  Error Estadístic a la part de les Dades ........................................    p. 48

            5.B.  Entrevistes a Enquestats .............................................................    p. 51

            5.C.  Enquesta als estudiants de Tendències Historiogràfiques ....................

            5.D.  Gràfiques dels Resultats ........................................................................

 

6-Breu Historiografia ..................................................................................................p.53

 

0- Introducció

 

 

Dins els intents actuals per interpretar el moment que viu la Història com a disciplina acadèmica i com a ciència social no sovintejen projectes basats en l’autopercepció de la realitat dels historiadors. Aquesta enquesta representa l’oportunitat de tenir accés a una informació de primera mà, amb considerables limitacions però tot i així força viva i dinàmica.

Les limitacions vindrien principalment per la banda de la representativitat per país, els condicionants dels enquestadors quan a tendències dominants ens referim i la pròpia forma de l’enquesta, que en ser llarga i feixuga no convida a participar-hi. Òbviament, cal també tenir en compte que es tracta d’una enquesta, i que aquesta és una tècnica la fiabilitat de la qual està avui dia força en dubte.

A l’hora d’interpretar-la, hem optat per dur a terme una anàlisi exhaustiva i en detall, provant d’establir conclusions des de l’estudi de les variables de cada pregunta, relativitzant però les que en cadascuna d’elles no ens han semblat prou importants. Tot i així hem emprat un procediment prou estandaritzat de fixació de les dades quantitatives, establiment de breus hipòtesis i plasmació de la nostra visió de la pregunta. Hem estructurat el treball tot seguint les parts que tenia l’enquesta a internet per a facilitar el seguiment de les preguntes i hi hem afegit dues parts introductòries sobre la intencionalitat i la representativitat de l’enquesta. A més, hem inclòs quatre anexos al final del treball.

A partir d’aquest mètode volem explicitar que durant el treball ens ha semblat important reflexar les opinions de totes i tots els membres del grup. En els moments en que s’han donat discrepàncies interpretatives hem escollit reflectir totes les opinions divergents, en virtut d’una més gran riquesa i amplitud de perspectives.

Tot mirant-ho des de la distància, ens adonem de que la validesa del treball i el seu interès principal rau en el fet que és un bon grapat de perspectives i crítiques característiques d’un grup d’estudiants posats a intentar comprendre la situació en que es troba la seva disciplina acadèmica a partir d’un sondeig d’opinions. Jutjar el treball com a feina exhaustiva de crítica historiogràfica seria un error.


1.      Consideracions sobre la intencionalitat de l’enquesta

 

1.1. Línies de renovació: el grup Historia a Debate

 

 

Intentar extreure algunes conclusions de l’Enquesta internacional “El estado de la historia” significa que en primer lloc hem de fer-nos una sèrie de preguntes referents al seu context, necessàries si volem copsar en la seva globalitat les inquietuts a partir de les quals sorgeix l’enquesta i com aquestes li donen una forma concreta.

Donat que el condicionament dels historiadors i en general dels científics socials és quelcom que es dóna per fet per a la majoria d’historiadors i historiadores (i per cert és una de les questions que planteja l’enquesta), cal intentar perfilar aquest condicionament des de les perspectives dels autors i les seves especialitats acadèmiques, els plantejaments intencionals del Grup, les seves activitats fins avui (en sentit ample), la seva producció pròpiament historiogràfica i altres elements relacionats que van sorgint a partir del tractament d’aquests primers.

Formació i objectius inicials

El Grup d’historiadors Historia a Debate neix el 1993 amb perspectives d’utilitzar els avenços en les tecnologies comunicatives per donar forma a un projecte historiogràfic plural, de caràcter obert i en permanent construcció, aprofitant la Xarxa per crear un espai de trobada i debat entre historiadors i historiadores de tot el món. La temàtica se centra en les preocupacions per l’estat actual de la història, analitzat des del canvi de paradigmes historiogràfics i tractant de pensar un futur científic plausible, les preocupacions actuals dels historiadors, les contradiccions que planteja el descrèdit actual de la disciplina i els problemes resultants en l’activitat professional i acadèmica d’aquest desprestigi. Aquestes inquietuds semblen ser les que fan que neixi el grup, almenys a partir de les descripcions d’ell que s’ofereixen als qui s’hi apropen.

Els historiadors que apareixen com a impulsors actuals dels diferents àmbits de recerca formen un grup ample i heterogeni, amb historiadors i historiadores de Mexic, Argentina, Cuba, Estats Units, Ecuador, Veneçuela, Brasil i Espanya. Dins l’Estat Espanyol trobem investigadors de Galicia, Murcia, l’Aragó, Canàries i Madrid. Per al projecte de l’enquesta, el grup el formen Carlos Barros, especialista en Història Medieval a la Universitat de Santiago de Compostela i el CSIC, investigador principal i coordinador de l’equip; Israel Sanmartín, investigador en historiografía i teoria de la historia també en aquestes dues institucions; Francisco Vázquez, també especialista en filosofia de la historia a l’Universidad de Cádiz; Gonzalo Pasamar, qui tracta a la Universidad de Zaragoza la “historia de la historiografia”; Miguel Ángel Cabrera, especialista en historia contemporània a la Universidad de la Laguna; Juan Manual Santana, desde la història moderna dins la Universidad de las Palmas de Gran Canaria; i Francisca Colomer, especialista en història d’Amèrica Latina a la Universidad de Murcia.

La diversitat geogràfica de les institucions on aquests investigadors duen a terme les seves activitats –per bé que tenen la seu presencial a Santiago de Compostela- sembla interessant des de la varietat de punts de vista, alhora que, ja des del començament, veiem la importància de les noves formes de la comunicació: seria possible desenvolupar l’activitat del grup sense internet? Molt probablement, no, almenys en la forma que ha près fins ara. La presència d’una historiadora especialista en Amèrica Llatina és significativa: el projecte té intenció d’estendre la participació cap altres països de cultura llatina i parla castellana, un àmbit cultural amb identitat pròpia, per bé que la posterior inclusió dels idiomes francès i anglès sembla significar un reforçament de les relacions amb les historiografies europees i de ls resta del món. Seria interessant, però, la utilització també del català, donat que existeix una historiografia amb característiques pròpies produida en aquest idioma i es troba més directament relacionada amb l’espanyola (sense tenir en compte si es consideren variacions de la mateixa o no) que no pas la francesa o l’anglesa.

També s’aprecia una intenció de no focalitzar excessivament l’atenció en la producció historiogràfica d’un periode concret, però no han inclòs cap especialista en història antiga en l’equip, fet que pot induir a unes certes mancances de perspectiva o de sensibilitat cap a les característiques del treball historiogràfic dels investigadors d’aquest periode.

L’àmbit d’influència, a la pràctica, com a Grup d’historiadors amb identitat pròpia, sembla ser el dels països iberoamericans. Mancarien, si realment es volen dur a terme les pretensions que es tenen, més historiadors participants d’Europa, Àfrica, Àsia i Oceania, per tal d’enriquir els arguments, les experiències, els punts de vista i fins i tot els objectius.

Després de descriure molt sintèticament el nucli del Grup, passem a explicar els objectius del grup i la seva plasmació, tal i com ells els expliciten.

En els seus documents de presentació del grup marquen unes finalitats a partir de la conformació de diferents àmbits de recerca i experimentació teòrica i metodològica. Com a xarxa d’intercanvi de coneixements es plantejen construir una activitat en contacte amb historiadors de tot el món, un objectiu certament molt atractiu i ambiciós. Veient l’intercanvi d’informació que hi ha a la seva pàgina web sembla que poc a poc l’objectiu s’aconsegueix, sobretot amb els països llatinoamericans i alguns d’europeus, però no tant amb els africans i els asiàtics, podriem aventurar que per diferents motius com la llengua d’expressió, la disponibilitat de la Xarxa en aquests continents, les variacions substancials en la concepció de la Història com a especialitat acadèmica i d’altres motius d’anàlisi més profund que aquí no venen al cas.

Com a for de debat es plantegen intercanviar opinions de manera constructiva entorn a una concepció de la historiografia amb unes característiques pròpies: oberta, compromesa i crítica. Oberta perque afirmen no rebutjar cap tendència historiogràfica i cercar la globalitat de totes elles, combinant mètodes, tècniques i punts de vista per combatre l’excessiva fragmentació a la que, afirma, s’ha vist abocada la història des dels 60s i 70s. Compromesa perque volen estar en contacte amb la societat en una relació activa de responsabilitat compartida en la construcció de “mundos históricamente mejores”[1], és a dir, en la defensa dels valors universals com l’educació, la salut, la justicia, l’igualtat, la pau i la democràcia, valors que segons ells els historiadors han de comprometre’s a defendre. Afirmen el compromís social de l’historiador a molts nivells diferents, però no des d’una òptica exclusivista. Crítica amb la societat des de la relació que esmentàvem però també amb ella mateixa com a disciplina, cercant nous camps d’investigació i ampliant la base de les fonts històriques, proposant noves relacions amb elles. Així s’esmenta la Història de les Dones, l’Ecològica o bé la Oral com a exemples de nous camps de treball històric que, per cert, han esdevingut tals a proposta de la societat, més que no pas dels propis historiadors. Crítica també amb si mateixa al qüestionar-se com es duu a terme l’activitat professional dels historiadors i les diferents mancances que aquesta té.

Com a taller d’experimentació busquen impulsar l’ús de les noves tecnologies com a mitjà per aconseguir els diferents objectius. El suport material del grup és internet, mitjà que defensen pel seu talant democràtic, horitzontal i obert, a més de ser flexible i ràpid per a la comunicació. En ser un medi nou proporciona noves possibilitats, de moment només explorades i practicades en part, molt útils per prendre-li el pols a qüestions com les que plantegen en moments de canvi accelerat, talment l’actual.

Totes aquestes vessants del projecte convergeixen en la constitució d’un nou projecte historiogràfic nascut del diàleg entre historiadors provinents de diverses tradicions però amb objectius comuns, amb clara vocació pluralista i superadora d’algunes contradiccions actuals que semblen dificultar la noció de globalitat científica en els estudis històrics.

1.2 Plasmació del projecte

Aquest conjunt d’intencions ha estat dut a terme mitjançant diverses pràctiques.

Una d’elles ha estat la celebració periòdica de Congressos Internacionals organitzats d’acord amb els principis rectors del grup, els anys 1993 i 1999 a Santiago de Compostela. Amb ample suport institucional internacional, han comptat amb més de 1500 historiadors de 35 països dels cinc continents.

Al primer d’ells van delimitar quatre àrees temàtiques. En Pasado y futuro estableixen diagnòstics de l’estat de la Historia i rumbs que prèn en la conjuntura actual. A El retorno de los sujetos mostren un panorama obert i eclèctic de diferents àrees d’estudi de la historiografia actual, com la Història de les mentalitats, la Cultural, la microhistòria ... Dins Otros enfoques toquen temes d’interdisciplinarietat amb les ciències socials, problemes metodològics concrets i una part d’ensenyança de la història. Aquesta última, però, sembla força insuficient, només tracten facetes universitàries i de l’Edat Mitjana. Sembla important l’espectativa que va aixecar aquest congrés, donat l’alt nombre de participants. També s’hi veu una important presència d’historiadors de prestigi, però aquest fet es pot sotmetre a diverses interpretacions, i no totes positives. Van assistir-hi, per exemple,  Jacques Le Goff (parlant dels “retorns” a la historiografia francesa), Julio Aróstegui (amb els temps històrics), José Álvarez Junco (aportacions a la Història dels Moviments Socials), Peter Burke (explicant les variants de la Història Cultural) i molts altres: James S. Amelang, Lawrence Stone, Santos Juliá, Julio Valdeón ... sobretot investigadors provinents d’Espanya, França, Regne Unit i Europa en general.

Tot plegat és un congrés atractiu pels temes que s’hi tracten, pel nivell general de les ponències i pels objectius que es marca. Pateix, però, un defecte que solen patir molts congressos d’aquests tipus: algunes àrees temàtiques poden tenir manca de concreció dels perfils, i això duu a que en conjunt s’apreciin desequilibris interns (per exemple amb les ponències relatives a l’ensenyança de la història).

El segon congrés es va celebrar també a Santiago de Compostela el juliol del 1999, en aquesta ocasió es van reunir historiadors de més de 40 països. Es fa patent el creixement quantitatiu però no qualitatiu del grup, en general, el nivell de les ponències no és tan alt com al primer.

Ara les ponències es divideixen en tres blocs. Al primer, El cambio de siglo, es tracten els canvis de paradigmes i d’orientació historiogràfica, temes diversos de la Història durant el segle XX ... se sembla bastant a l’anterior, les preocupacions al voltant de la connexió passat-futur estan encara ben presents. Destaca la inclusió novedosa de les discusions entorn les Taules de Debat, la qual cosa enriqueix considerablement la informació que aporta el congrés, no només pels temes tractats sinó per com veuen molts participants temes certament actuals: els canvis en la sexualitat, les ensenyances del conflicte de Chiapas ... El segon bloc, Nuevos paradigmas, tracta, com diu el títol, de continuar cercant uns paradigmes comuns, o de veure si realment cal abandonar els anteriors, i inclou investigacions en nous enfocaments i temàtiques. També aporta unes molt sucoses taules de debat, força variades. El tercer i últim, Problemas de historiografia, repeteix temes de reflexió entorn la historiografia per diverses vessants: la globalització, la narració, les innovacions en l’ofici de l’historiador ...

Es nota en general el creixement del grup, com dèiem al principi, per bé que per ser el segon congrés i tractar les mateixes temàtiques (variant els enfocaments i els autors) es troba a faltar una major capacitat de síntesi i crítica, és a dir, ja es podria anar fent una mirada enrere vers la concreció de constants en les temàtiques tractades. En aquest congrés trobem l’assistència, per exemple, de G.G. Iggers, François Dosse o bé Ciro F.S. Cardoso.

Seguint amb la plasmació del projecte HaD, es reuneix des del 1994 un Seminari, tant presencialment (a l’institut Padre Sarmiento del CSIC, a Santiago de Compostela) com per xat a internet des del 2001. Els temes són força variats, sempre amb la constant dels relatius a la forma actual de la historiografia en una conjuntura de canvi constant. La participació sembla bastant exitosa, donat que hi participen historiadors de diversos països estrangers (però persisteix la base iberoamericana) i que aquest s’ha dut a terme en sessions en universitats estrangeres. Molt interessant la seva part d’internet, sobretot per la connexió directa amb la realitat d’un bon nombre d’historiadors.

Posteriorment la dinàmica de participació ha generat –feliçment- un creixement del grup, i s’ha construit una “comunitat digital”, en una pàgina web trilingüe, amb activitat quasi diària i múltiples aplicacions pràctiques: debats, seminaris, xats, consulta de les actes, llistes de recursos, d’adreces, consulta dels resultats de l’enquesta internacional, intercanvis entre investigadors ... el grau d’utilitat d’aquesta comunitat és realment alt, no coneixem gaires comunitats d’historiadors per l’estil.

També han publicat un Manifest realitzat durant 2001, amb un ample equip d’historiadors des de la base en la comunitat digital i en un treball que representa un intent de síntesi de les seves postures i de sistematització de diverses aportacions per tal d’edificar un nou consens historiogràfic, plural i actual. Es concreta en 18 punts programàtics, molt eclèctics i en permanent construcció. Encara que afirmen tenir un caire clarament compromès i renovador, però en la pràctica el pes de les tradicions historiogràfiques europees es fa patent.

Cal dir que una de les àrees en que han treballat és en la difusió internacional del seu projecte, amb visites presencials, conferències i debats a l’estranger, reivindicant aquest model de construcció de nous paradigmes historiogràfics i passant a formar part de la producció historiogràfica internacional, segons diuen superant la posició de tradicional dependència de la historiografia espanyola.

 

            1.3. Intencionalitat de l’ enquesta

 

            L’ enquesta en la que es basa el nostre treball ha estat  duta a terme per : Carlos Barros, Iñaki Bazán, Miguel Ángel Cabrera, Gonzalo Vicente, Francisca Colomer, Israel Sanmartín i Francisco Vázquez. Aquest grup d’ investigadors que formen part de  Historia a Debate,van formular el projecte de l’ enquesta El Estado de la Historia amb pretensions de recollir dades a nivell internacional sobre temes de historiografia per prendre el pols a les preocupacions dels historiadors d’ avui i a la seva producció historiogràfica. Així proven d’ establir hipòtisis relatives a l’ evolució futura de la història.

           

            Tot això ha estat dut a terme mitjançant dos projectes d’ investigació.El primer va consistir en l’ elaboració d’ un qüestionari plurilingüe enviat a uns 50 mil historiadors/historiadores dels països citats [2].L’ esmentat qüestionari partia d’ unes suposicions concretes: la primera és que es parteix de la idea que durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial existien una serie de paradigmes acceptats per tres tradicions i escoles historiogràfiques, que són, el Neopositivisme, els Annals i el Materialisme històric.

La segona suposició és que entenen que l’ actual crisi de la història científica és o podria ser una forma d’ encaminar-nos cap a uns nous paradigmes encara avui sense concretar.

La tercera suposició es basa en la redefinició de la història com a ciència.

            A partir d’ elles es va elaborar una enquesta que consta de deu seccions. Es va enviar per correu i per mail, i entre els anys 1996 i 1988 els enquestadors van anar rebent els resultats.

            Cal aclarir que l’ enquesta es va enfocar intentant  intensificar el debat i la reflexió historiogràfica i amb vistes a  la projecció futura de la disciplina.

 

            El segon projecte d’ investigació tractava d’ establir unes conclusions dels resultats de l’ enquesta en base a tres objectius principals:  fer un anàlisi quantitatiu i procurar la difusió internacional dels resultats obtinguts de l’ enquesta tot publicant-los i difonent-los. Intentar fer un seguiment qualitatiu del canvi de paradigmes historiogràfics a través de la bibliografia internacionaltant tant en el cas de ser teòrica com especialitzada. I per acabar dur a terme una reflexió personal i posteriorment col.lectiva sobre els processos encarrilats a la construcció de nous paradigmes.

 


            2-REPRESENTATIVITAT DE L’ENQUESTA

 

            Nosaltres, per avaluar correctament l’enquesta, hem cregut necessari veure si aquesta és prou representativa. L’ objectiu del grup d’Historia a Debate era elaborar un estudi sobre el canvi de paradigmes que s’està produint dins el món de la historiografia. El seu objectiu era el mostreig fos representatiu a nivell mundial, tal com demostra el fet de que ells enviessin 50.000 enquestes a historiadors d’arreu i que tenen col·laboradors internacionals que difongueren l’enquesta per tots els continents.

            Per a comprovar si l’enquesta és suficientment representativa, hem consultat les dades presentades estadísticament dins l’enquesta (per països, professió, departaments, edat i sexe[3]) i la llista de tots els participants i col·laboradors per a contrastar les seves dades.

            El primer fet observable és que de 50.000 enquestes, només se n’han contestat 605. Això fa que la seva representativitat no sigui tant alta com es pretenia en un principi.

            A continuació analitzarem les dades tal i com ens les presenta l’enquesta.

 

1)      Per País:

La primera dada a ressaltar és l’agrupació que fan dels països: Europa, Amèrica i Resta del Món. Segons les dades, la majoria dels enquestats són europeus (68,09%), seguits dels americans (28,59%) i per últim, els denominats la “resta del món” (6,94%).

Respecte aquesta dada hem de ressaltar dos aspectes: en primer lloc, aquests percentatges sumats ens donen un resultat de 103,62% i en segon lloc que 30 dels enquestats, dels quals no sabem el seu país, estan comptabilitzats dos cops, un amb Europa i l’altre amb la resta del món.

Podem observar com la majoria de la població enquestada, és europea i sobretot espanyola (62% segons les seves dades). Els més representats a part d’Espanya són França (10%), Itàlia (4%) , Regne Unit i Alemanya (3%), Bèlgica (2%) i la resta amb valor inferior al 2% o inexistents (només 18 països europeus representats). A més la majoria són d’Europa occidental, seguida de la central i oriental, quasi inexistent.

            Dins d’Amèrica veiem com la majoria són argentins (33%), seguits de Mèxic (16%), EUA (10%), Brasil (7%), Colòmbia (5%), Canadà (3%), Perú i Uruguai (2%), i la resta amb valors inferiors o inexistents ( només 15 països representats). Com podem observar la més gran representació la trobem a Iberoamèrica, amb molts pocs representants de l’Amèrica anglosaxona.

            De la Resta del Món: la majoria són no saben / no contesten (69%), seguits d’Austràlia (7%), Tanzània (5%), i Argèlia, Egipte, Indonèsia, Israel, Japó, Nova Zelanda i Turquia (2% cadascun). Veiem que hi ha un número similar d’enquestats dels tres continents.

 

            Dintre de la divisió que han fet, hem de tenir en compte que hi ha 30 persones de les 605, que no s’haurien d’incloure dins la divisió per continents, ja que no disposem de les seves dades. Aquestes haurien d’aparèixer en un apartat diferent, però a l’estadística presentada a la web veiem com se sumen dos cops: una amb la resta del món i l’altre amb Europa. Així veiem com dintre dels tants per cents són comptabilitzats dos cops, inflant el percentatge d’aquests dos apartats. El problema d’això és que per Europa representa un 7% i per la resta del món un 71%.

            Per a contrastar les dades donades per l’enquesta, hem consultat l’apartat de participants i ens hem adonat que aquestes no s’avenien exactament. Per exemple, quan hem mirat el país d’origen de cada un dels participants, no n’hem trobat cap de Tanzània i a les dades en sortien dos i que hem trobat un participant andorrà que no surt dins les dades. Com aquests exemples, hi ha altres casos de divergència.

A part, a les dades, Espanya surt com un únic bloc i nosaltres l’hem desglossat més o menys per Comunitats Autònomes. D’una població de 250 enquestes de l’Estat Espanyol, en trobem que 69 corresponen a Andalusia, 52 a Galícia, 21 a Catalunya, 21 a Madrid, 15 a Navarra i País Basc, 14 de Castella, 10 al País Valencià, 9 a Aragó, 5 a Múrcia, 4 a Astúries, 2 a Cantàbria, 2 a la Rioja, 1 a Canàries, 1 a Ceuta i 1 a Extremadura; de la resta no en sabem la seva Comunitat Autònoma (23).

 

Com a conclusió, podríem dir que encara que els objectius inicials fossin que l’enquesta sigues representativa a nivell mundial, a la pràctica els resultats d’aquesta no són representatius, ni a nivell mundial, continental ni espanyol. Creiem que el pes tant important que té Espanya en l’enquesta no s’adiu al pes que tenen els historiadors d’aquest país a nivell mundial (ni quantitativament ni qualitativament); per exemple, hi ha el mateix nombre d’enquestats de Cadis que de Catalunya o els Estats Units, i no creiem que hi hagi el mateix nombre d’historiadors en els tres llocs.

 

2)      Professió:

En principi tots els enquestats són llicenciats, però a la part de dades, se’ns dóna informació més detallada sobre la seva professió dins el camp de la Història: la majoria són professors titulars d’universitats (36%), seguits dels Professors d’ESO (13 %), Llicenciats (10 %), Investigadors (10 %), Doctorats (8 %), Ns/nc (7 %), Professor Ajudant (6 %), Catedràtic (3 %), Altres (3 %),  Arxius i Biblioteques (2 %), Becari (1 %) i Advocats (0 % : 3 casos).

Per tant, segons aquestes dades, la majoria d’historiadors són professors universitaris, (45 %), seguit de Professors de Secundària (13 %) i d’altres. Com que nosaltres – tot i no saber-ho exactament – no creiem que la majoria d’historiadors treballin a la universitat, tampoc creiem que l’enquesta sigui representativa en aquest camp. El que sí que poden plasmar aquestes dades és que els membres de la Comunitat Universitària estan més conscienciats en que un anàlisi de l’Estat de la Història pot ser d’utilitat i participen més en el projecte (tot i que aquests tampoc no responen massivament l’enquesta: per exemple a la Universitat de Barcelona, només responen el Dr. Palos i el Dr. Carles Carreras i Verdaguer).

 

3)      Sexe:

En lloc de donar-nos les dades sobre gènere, ens repeteixen les de categoria  professional. Per tant, no podem analitzar la representativitat de l’enquesta en aquest apartat.

 

4)      Edat:

La majoria d’enquestats tenen edats compreses entre els 31 i els 50 anys (50 %), seguits del grup d’edat de 51-55 anys (10 %) , dels de 20 a 30 (14 %) i finalment els més grans de 55 (11 %).

Això podria tenir relació amb la categoria professional dels enquestats, la majoria dels quals són professors titulars.

Respecte a la representativitat, podem destacar la poca participació dels grups d’edat més joves i més vells: en el primer cas podria ser perquè estan més desvinculats al camp de la Història (sobre tot a nivell acadèmic), degut a les escasses sortides professionals que ofereix; en el cas del grup d’edat dels més vells creiem que podria ser degut a que ja estan més aposentats.  Tret d’aquesta petita variació, creiem que en aquest apartat, l’enquesta és més representativa que en els altres.

 

5)      Àrea / Departament:

El grup més destacat és el de Ns/Nc (33 %), que creiem que és degut a que se’ls va donar un número tancat de Departaments als quals inscriure’s i aquests no s’avenien a cap; cal tenir en compte que, en l’apartat de Dades, és el que té un número més alt de Ns/nc.

A continuació, hem de destacar el grup de Història/History (22%), seguit de Història Medieval (6 %), Història Moderna (5 %), Història Contemporània (5 %), Història Antiga, Historiografia, Educació, Ciències Socials i Història Econòmica (3 % respectivament), Humanitats, Història d’Amèrica (2 % respectivament), Filosofia, Ciències Polítiques, Història del Dret, Filologies, Història de l’Art (1%) i Antropologia, Sociologia, Història Regional (0%).

Un fet que considerem curiós és que hi hagi més medievalistes que hagin contestat l’enquesta que de contemporanialistes, ja que, almenys a la nostra facultat, el Departament de Contemporània és el més gran i el que té un major número d’estudiants.

Per tant tampoc és representatiu perquè tenim un 55 % de persones que no s’ubiquen a cap especialitat i per tant, no les podem ubicar en aquest camp. Només es posiciona per especialitats el 40 % dels enquestats (si sumem els percentatges, la mostra només dóna una 96 % i hi ha un 1 % d’enquestes nul·les).

 

6)      Conclusió:

Tal i com hem anat veient, aquesta enquesta no és suficientment representativa. Creiem que aquesta manca de representativitat es veu sobretot en el marc dels països i continents del mostreig: hi ha massa diferència: prop del 50 % són espanyols, seguits dels Iberoamericans i els Europeus Occidentals (sobretot França).

Si l’enquesta fos només de la població d’historiadors espanyols, tot i no ser del tot representativa, ho seria en una proporció molt alta.

Encara que creiem que la seva intenció era bona, tal i com es desprèn del fet de que enviessin 50000 enquestes i de que tinguessin un gran nombre de col·laboradors arreu del món, el resultat no ha estat l’esperat.  Nosaltres creiem que si en comptes de que l’enquesta hagués sigut una iniciativa sorgida d’un únic país, s’hagués fet conjuntament i en col·laboració amb la resta de països del món els resultats haurien estat molt més representatius, almenys en l’àmbit territorial.

 


3-ANÀLISIS EN DETALL DE L’ENQUESTA

 

3.1 Conceptes, mètodes i enfocs.

 

En aquesta primera secció es tracten diferents temes relatius a conceptes, mètodes i enfocs en el treball d’història. Temes tals com les tendències historiogràfiques més representatives; si és o no funció de l’historiador buscar la veritat històrica; la objectivitat i les fases en el treball d’història; la interdisciplinarietat; la causalitat dels fets històrics i la influència de les noves tecnologies de la informació sobre la escriptura de la història.           

 

La primera pregunta ofereix diverses frases corresponents a diferents tendències historiogràfiques per a que els enquestats diguin quin és el seu grau d’acord amb cadascuna. A l’apartat 1.1, el 53% dels enquestats estan en desacord amb l’enunciat positivista de Rancke: “La historia es conocer el pasado tal como fue”. El resultat d’aquest apartat ens mostra uns enquestats poc positivistes. En canvi, a l’apartat 1.2 se’ns presenta un enunciat, postulat clàssic de l’historicisme que diu “La historia se hace con documentos” i que és considerada positivament pel 66% dels enquestats. Potser els resultats un tant contradictoris d’ambdós apartats són conseqüència de la formulació de la pregunta, que hauria de ser més precisa.

A l’apartat 1.3 un 87% dels  enquestats afirma que “La historia se hace con documentos y con ideas”, contradint-se amb la resposta donada a l’apartat anterior ja que aquesta frase relativitza l’historicisme al ser-hi presents elements idealistes i positivistes.

A l’apartat 1.4, el 54% dels enquestats están en desacord amb la frase també positivista “La historia es la ciencia del pasado” .

El 62% dels enquestats están d’acord amb l’apartat 1.5, que afirma “La historia es la ciencia de la sociedad”, frase d’influència de dos de les corrents més significatives del segle XX, Annals i Marxisme. La pregunta continúa amb un apartat, l’1.6,  on es patent la influència de la Segona Generació dels Annals, que diu “La historia es la ciencia de los hombres en el tiempo”, apartat amb el que estan d’acord el 66% dels enquestats, potser perque, al estar plantejada d’una manera oberta, és més fàcil estar-hi d’acord. També hi constatem la poca preocupació per la historiografia de la dona.

Continuant amb la preocupació per la dona, veiem com a l’apartat 1.7, se’ns planteja una frase “La historia es la ciencia de los hombres y de las mujeres en el tiempo y en el medio ambiente”, amb la que están d’acord el 74% dels enquestats, constatant així la importància de dos factors nous: la dona i el medi ambient.

En l’apartat 1.8, “La historia no es una ciencia porque no puede conocer la verdad objetiva de los hechos pasados” (positivisme clàssic), es  retorna a les frases positivistes de l’inici de la pregunta. Amb els resultats d’aquest apartat podem constatar com el 76% dels enquestats no accepten la concepció clàssica de ciència ja que no existeix la veritat absoluta. En aquest apartat cal destacar que la formulació negativa de la pregunta indueix a error.

Un 56% dels  enquestats están d’acord amb la frase de l’Escola Presentista de l’apartat 1.9 que diu que “Toda historia es contemporánea”. Creiem que els resultats d’aquest apartat depenen dels paràmetres que prengui l’enquestat a l’hora de contestar. Així, si el que entenem és que molta gent entén com a condicionament social el present de l’historiador, el resultat pot ser vàlid. Però, si pel contrari, entenem aquesta frase com a postulat del presentisme estricte, la resposta no seria gaire lògica. Creiem, per tant, que els enquestats no han entés la frase com a postulat del presentisme.

El 74% dels enquestats es posiciona en contra de la sentència  psicologista (tendència dins el presentisme) de l’apartat 1.10 “La historia es una invención de los historiadores . Aquest apartat està rel-lacionat amb el següent, l’1.11, que diu “El historiador conoce la verdad histórica conforme la construye”, en el que un 65% dels enquestats es mostren a favor, entrant en contradicció amb les respostes de l’apartat anterior. En aquest apartat podem constatar la idea de que l’historiador interactua amb la història i que, per tant, elements relatius a l’historiador influeixen en la formació del coneixement històric.

L’apartat 1.12 “La historia es hija de su tiempo”, està rel-lacionat amb l’apartat 1.9 encara que ara és major el nombre d’enquestats que mostren el seu acord amb la pregunta (un 79% enfront del 56% de l’apartat 1.9). Aquesta major afirmació, pot ser conseqüència de que aquesta frase té connotacions diferents de la de l’apartat 1.9,  la història com a filla del món occidental.

Un 58% dels enquestats es mostren contraris a la frase marxista de l’apartat 1.13 “La historia de la humanidad es la historia de la lucha de clases” i, només un 8% es mostren totalment d’acord amb aquesta formulació hol-lística.

El 68% dels enquestats es mostren d’acord amb l’apartat 1.14 “Los hombres hacen su propia historia, pero en condiciones heredadas”, mostrant una marcada determinació socio-històrica. En aquest apartat constatem uns certs individualisme i condicionament social.

A l’apartat 1.15, un 53% dels enquestats es posicionen favorablement davant la frase ideal-culturalista que afirma que “Las ideas son el motor de la historia”.

Un 53% es mostren poc o gens d’acord amb la frase marxista de  l’apartat 1.16 “La causa última de la historia está en la economia”.

Els resultats de l’apartat 1.17 “La historia estudia el pasado para comprender el presente y construir el futuro”, ens mostren com el 71% dels enquestats entenen que la historia té un compromís amb la societat.

Per últim, el 65% dels enquestats  mostren el seu rebuig a l’afirmació evolucionista-teleologista de l’apartat 1.18, “El sentido de la historia es el progreso”.

A partir de les dades obtingudes en aquesta primera pregunta no podem saber quines són les tendències historiogràfiques més recolçades ja que es dedica un nombre desigual d’apartats a cada tendència. Per exemple, mentre que hi han cinc enunciats positivistes només n’hi ha un d’evolucionista.

           

El 75% dels enquestats creuen que es funció de l’historiador el buscar la veritat històrica (segona pregunta). Nosaltres creiem que aquesta pregunta és contradictòria i que, per tant, pot induïr a error. Encara que partim de la hipòtesi de que el resultat d’aquesta pregunta podria constatar un rebuig a les manipulacions, ens plantegem si hi ha una veritat històrica (el determinisme de que és una veritat històrica).

 

El 96% dels enquestats a la pregunta tres pensen que l’historiador influeix en el resultat de la seva investigació, i que, per tant, és subjectiu en les seves investigacions, contradint-se així aquests resultats amb els de la pregunta anterior. Estem d’acord amb el 80% dels enquestats que pensen que la ideologia, els valors i els condicionaments socials influeixen en el resultat de la investigació de l’historiador. En canvi, no estem d’acord amb el 22% que pensen que els coneixements, les hipòtesis i la metodologia no influeixen en el resultat d’aquestes. Creiem que aquest tant per cent (22) malgrat estar molt per sota del 73% que afirmen, és molt alt ja que aquests tres factors condicionen a l’historiador.

 

A partir dels resultats de la pregunta quatre, podem veure com, encara que totes les fases del treball de l’historiador obtenen valoracions força positives (totes se situen per sobre del 66%), les fases més valorades pels enquestats són les conclusions (85%), el tractament de les dades obtingudes (83%), la recerca, transcripció i buidat de fonts (82%), la redacció (81%), la reflexió teòrica (78%), la recerca, lectura i buidat de bibliografia (78%), l’elecció del tema d’investigació (74%), l’ensenyança (72%), la divulgació (70%), la publicació (68%), l’elaboració de l’esquema (66%) i, en últim lloc, l’elaboració d’hipòtesis prèvies (66%). Creiem que és alarmant que un 20% dels enquestats consideri que no són importants fases com l’ensenyança (un 7% d’aquest 20%), la publicació (6%) o la divulgació (7%), fases aquestes que considerem molt importants per al desenvolupament de la funció social de la història.

 

A la cinquena pregunta observem com un 81% dels enquestats valora molt positivament la interdisciplinarietat., resultat que ens sembla molt coherent amb la nostra opinió. Posteriorment valoren positivament la qüestió analítica de la historia-problema (70%); de la historia total (61%), encara que hi ha un 33% que es mostren en desacord amb aquesta; de les monografies regionals (58%), considerades necessàries però no suficients, i, en últim lloc i amb una valoració per sota del 50%, els enquestats valoren la historia cuantitativa (34%), que, segons els resultats, ja estaria força superada.

 

A la sisena pregunta, encara que el 85% dels enquestats han contestat que sí existeix la causalitat dels fets històrics, ens sobta que hi hagi un 9% que pensi que no existeix aquesta causalitat. Sobre els tipus de causalitat, veiem que els cinc tipus que ofereixen a la pregunta són valorats molt positivament pels enquestats ja que tots obtenen valoracions positives per sobre del 50%. El tipus més valorat és la causalitat econòmic-social (80%), seguida de la mental i cultural (80%), la política (70%), que és valorada com a important però no determinant ja que, encara que un 54% dels enquestats l’han valorat com a bastant important, només un 16% l’han valorat com a molt important; la complexa (72%) i, per  últim, la global (58%)

 

A la setena pregunta, un 95% dels enquestats contesten que és necessària la interdisciplinarietat en els estudis històrics. Posteriorment valoren diferents tipus d’interdisciplinarietat. En aquesta segona valoració, podem apreciar com la més valorada és la que es produeix entre la història i les ciències socials ( un 92% la valoren positivament), seguida de la que és produeix entre la història i la literatura (73%), entre la història i les ciències de la natura (46%) i, en últim lloc, entre disciplines històriques d’àmbits cronològics i temàtics diferents (20%).

Ens sembla que les distincions que es fan entre història i ciències socials o entre història i ciències de la natura són capcioses, ja que no es tenen en compte grans àrees de la història com ara l’arqueologia o la prehistòria. L’últim punt, en el que es fa referència a la relació que es produeix entre la història i la literatura, ens sembla que està mal formulat ja que, encara que un 73% valoren aquesta interdisciplinarietat molt positivament, la literatura no és cap disciplina, és una font documental o expressió artística.

 

Un 84% dels enquestats responen, a la pregunta vuit, que han portat a la pràctica, en les seves investigacions, la cooperació entre història general i altres disciplines històriques. Aquesta formulació ens ha semblat poc precisa. Posteriorment, els enquestats afirmen que han portat a la pràctica la cooperació de la seva disciplina amb: la història econòmica (54%), la història de la literatura (38%), la història de la filosofia (37%), la història de l’art (33%), la història del dret (33%), la història de l’educació (31%), la història de la ciència (27%), l’arqueologia (22%) i, per últim, la història de la medicina (14%). Creiem que potser l’arqueologia ha estat tan poc valorada en aquesta pregunta pel possible pes de la història contemporània en els enquestats.

Dels resultats d’aquesta pregunta podem extreure que, encara que a la pregunta set es valora positivament la interdisciplinarietat, es practica poc o bé és especialitzada. Ens ha semblat preocupant que un 18% dels enquestats mai hagi portat a la pràctica en les seves investigacions cap cooperació entre història general i història de la filosofia, un 11%  no ho faci entre història general i història de la literatura, o que un 22% tampoc ho faci entre història general i història de la ciència, potser perquè són poc conscients del seu paper.

 

A la pregunta número nou, crida l’atenció el 12% dels enquestats que responen ns/nc a la pregunta de si han portat a la pràctica, en les seves investigacions, la cooperació entre història i altres ciències o disciplines i el 7% que han respost que no han portat a la pràctica cap tipus de cooperació. A l’apartat 9.1 sobten els tants per cent tan alts d’enquestats que diuen que mai han portat a terme cap tipus de col-laboració amb altres ciències o disciplines, com el 51% que mai  ho han fet ni amb la ecologia ni amb les ciències físiques i naturals; el 42% que no ho han fet amb el dret; el 41%  amb la filosofia; el 39% amb la ciència política o amb l’antropologia; el 38% ni amb la literatura ni amb la geografia o el 35%  que no ho han fet amb la sociologia.

 

De la pregunta deu sobta que un 14% dels enquestats diguin que les noves tecnologies de la informació no tenen gens o tenen poca influència sobre l’escriptura de la història. També ens sobta que un 6% contestin ns/nc. És igualment preocupant que un 42% dels enquestats pensin que, didàcticament, aquesta influència no afectarà gens o afectarà poc als historiadors. També ens sobten els tant per cent dels enquestats que contesten que les noves tecnologies no afectaran gens o afectaran poc als historiadors ja sigui metodològicament, historiogràficament, epistemològicament o didàcticament.

 

De la pregunta onze ens sorprèn que  un 22% no faci servir Internet i que un 6% contesti ns/nc a una pregunta tan clara. Aquests resultats poden ser deguts a que l’enquesta a ser feta a l’any 1996 i, aleshores, l’ús d’Internet no estava tan estès.

 

 

            Com a conclusions generals d’aquesta primera secció de l’enquesta podriem dir que, encara que un 75% dels enquestats creuen que l’historiador ha de buscar la veritat històrica, en la pràctica, el treball de l’historiador es força subjectiu (un 96% dels enquestats pensen que l’historiador influeix en el resultat de la seva investigació).

Per altra banda, és alarmant que l’ensenyança, la publicació o la divulgació siguin les fases menys valorades del treball de l’historiador quan haurien d’estar molt més valorades o que, no es dongui a les noves tecnologies de la informació la importància que tenen. Aquests fets, conjuntament amb el poc que es practica la interdisciplinarietat (encara que està molt valorada) ens porten a pensar que estem davant d’una comunitat d’historiadors aïllada de la resta de la societat.

           

 

 

 

 


3.2 - Temes i línies d’investigació.

 

 

En aquest apartat se sondejen diverses qüestions relatives a l’elecció dels temes d’investigació, els condicionaments que hi influeixen, les línies d’investigació més comunes i les més practicades. Per últim es pregunta sobre alguns elements d’estudi concrets.

 

En la pregunta 12, a l’hora d’escollir els temes per a una investigació els historiadors enquestats creuen que els motius que més els influeixen són clarament els personals, seguits dels sòcioculturals, els científics i els acadèmics, i força menys els cojunturals i els polítics.

És important recalcar que en aquesta pregunta es demanden els condicionaments però només a l’hora d’escollir els temes i línies d’investigació. Encara així, en una esfera d’elecció que teòricament hauria d’estar més guiada per criteris científics o professionals que d’altres, veiem que els motius personals i els sòcioculturals passen al davant. La majoria d’enquestats es decanten, doncs, per creure que les temàtiques d’investigació les escollim guiats per motivacions personals i interioritzades més que no pas per necessitats acadèmiques, conjunturals o bé polítiques. Aquestes últimes tornaran a estar presents però en diferent posició quan ens referim al pes dels diferents tipus de condicionaments en altres vesants del treball dels historiadors.

D’altra banda es desprèn de les respostes que hi ha clarament un pes específic de determinats motius en l’elecció de les temàtiques, que aquests no conformen una influència anàloga o amb trets gaire semblants en la comunitat dels historiadors. Estarà això relacionat amb la fragmentació que sembla patir la nostra disciplina? Potser seria cinteressant conéixer la variable oberta, la opció 12.7.

 

En la pregunta 13 s’inquireix sobre les motivacions dels historiadors per canviar les temàtiques d’investigació. No semblen els enquestats gaire proclius a canviar: els valors de les categories de res i poc (de l’1 al 3 i del 4 al 6, respectivament) predominen en els apartats no canvien res; pressions socials, polítiques i econòmiques; rendiments decreixents, innovació científica i mimetisme historiogràfic. L’unic d’ells on els valors de les categories positives i les negatives s’equilibren és a estratègies personals.

Aquestes dades semblen refrendar les de la pregunta anterior. No hi ha tendència a modificar línies d’investigació, si de cas per estratègies personals, desvinculades del romb de la disciplina. De nou uns costums lleugerament individualitzats.

Per cert que en aquesta pregunta els NS/NC oscil·len entre el 10 i el 19%, uns valors relativament alts per a una pregunta enunciada senzillament.

 

Arribats a la catorzena pregunta, questa es refereix a l’interés per diverses sudisciplines i línies d’investigació. Puntuant-les de l’1 al 10, cal qualificar vint-i-una subdisciplines (camps d’investigació històrica). Sumant els valors de les categories entre el 6 i el 10, la llista queda aproximadament així, agrupades les subdisciplines en franjes de 5%:

-         Entre 80 i 75%: Hª de les Mentalitats,   Cultural i   Social.

-         Més per sota, entre 64 i 60%:   Política i Hª Econòmica.

-         Entre 59 i 55%: Hª Comparada, Hª Regional, Hª Local, Microhistòria, Sociologia Històrica i Antropologia.

-         Entre 54 i 50%: Hª Multicultural, Hª Nacional, Hª de les Dones i Biografia Històrica.

-         Entre  49 i 45%: HªMundia i, Hª Oral

-         Entre 44 i 40%: Hª Ecològica, Hª Continental i Demografia Històrica.

-         Per últim, entre 29 i 25%: Gir lingüístic.

La distribució sembla tenir força lògica si tenim en compte el canvi de consensos o paradigmes que s’ha produit els últims anys, partint de la base que valorem els paradigmes comuns com a guia de la disciplina. Reflexaria doncs la força amb que es manté la Història Social, subdisciplina històrica força extesa des dels seixanta fins als vuitanta i noranta, si atenem a la denominació que hi fan els professors i investigadors (sobretot a Espanya, per posar l’accent als temes historiogràfics més d’estudi de les masses, per contraposar-los als tradicionals del franquisme), per bé que en realitat s’argrupa sota aquest nom un feix de temàtiques força heterogènies. Juntament a la Història Social, però, trobem la Hª Cultural  i la Hª de les Mentalitats, fet que reflexaria l’emergència d’aquestes dues subdisciplines dins el camp d’estudi històric entès en sentit ample.

Ens atreviriem a aventurar que és la predominància de professors i investigadors espanyols i la que confereix a la HS un estadi tan alt dins la llista, donat el pes que encara guarda a l’Estat, com dèiem, per desincronització amb la resta d’historiografies de la resta del món. Atenent aquesta proposta, aquells que puntuen més alt les dues segones són probablement més joves i europeus o bé d’altres continents.

En la següent franja sobta també la preeminència de tendències focalitzades en àmbits locals, regionals i micro. Això donaria la raó a aquells que descriuen la historiografia que es fa a Espanya con a excessivament localista, pero també quadraria això amb els canvis produits al posfranquisme (o franquisme parlamentari), en el sentit de major atenció en temes de plurinacionalisme dins l’Estat o de descentralització administrativa. També es podria explicar per les creixents limitacions dels investigadors a l’hora de sortir de l’àmbit més proper, d’accedir a la posibilitat de publicar estudis de més ample abast per part dels historiadors exclosos del panteó diví. Hi trobem a més en aquesta franja les corrents interdisciplinars, com la Sociologia Històrica o bé l’Antropologia, però semblaria més lògic que es trobessin més amunt, donades les constants crides a la interdisciplinarietat per parts de molts historiadors. Però teoria i pràctica sovint divergeixen, tal i com anirem veient durant l’enquesta.

Molt baixes també des de la nostra percepció de noves disciplines emergents i que obren camps d’estudi interessants, com la Hª de les Dones, la Hª Oral o la Hª Ecològica. La posició molt per sota del Gir lingüístic quadraria també amb la majoria d’historiadors espanyols (és una tendència que encara no ha conegut gaire èxit per ací), i amb l’absència d’investigadors provinents d’altres tradicions (el  paradigma culturalista, per exemple) o bé d’altres països (els EUA, seguint amb l’exemple).

 

La pregunta 15 planteja examina l’interès per un element força concret: l’estudi dels conflictes, les revoltes i les revolucions. Si a priori la resposta a aquesta pregunta pot semblar que sigui força positiva, tenint en compte les conclusions que es desprenen de les respostes de l’anterior, veiem que no és així. Entre els qui responen Nada  i Poco sumen un 49% (amb un 32% només al Nada), i un 44% entre els qui responen Bastante i Mucho.

Això es pot interpretar de diferents maneres. Podria ser que tots els que estudien subdisciplines excloses de la Hª Social afirmin en bloc que no els és interessant el coneixement aportat per l’estudi d’aquests fenòmens socials.

També podria ser que aquest enunciat evoqui els estudis de base teòrica marxista, i per això susciti un rebuig tan alt. Ja se sap: desprestigi del marxisme com a ideologia desde la caiguda del Mur i de l’URSS, i això arrossega al marxisme com a mètode analític amb ell. Però això no deixa d’estar bastant en falta de coherència amb el predomini de la Hª Social que mostrava la pregunta anterior, perque, ¿ com es pot fer HS sense parlar del conflicte social ?

Algun membre del grup sosté que desde l’Onze de Setembre de 2001 l’interès pel conflicte social ha guanyat terreny, que si l’enquesta es dugués a terme avui –2002- els resultats serien diferents. És possible que es dongués alguna variació , però no molt alta, pensen la resta.

 

Relacionada amb la 15, la qüestió 16 s’interessa pel grau d’acord amb el revisionisme aplicat a l’estudi de les revolucions francesa, anglesa i russa. Trobem però que caldria matitzar a quin tipus de revisionisme es refereixen, donat que per a totes elles han sorgit estudis que es qüestionen la interpretació tradicional, però des de diferents punts de vista. En cas d’estar preguntada en genèric, és a dir, preguntant pel desacord amb les interpretacions posmodernes, la majoria declara no comulgar amb elles (en un 49%, essent un 32% els qui les neguen taxativament des del Nada).

Aquestes opinions semblen coincidir amb el lleuger “tradicionalisme” que expressaria la preferència per la Història Social dels enquestats. Però fóra bo, com dèiem, i donat que les tres revolucions esmentades no careixen d’interpretadors i reinterpretadors, detallar més l’enunciat de la pregunta.

 

Amb el cas del revisionisme aplicat a l’holocaust i els nazis (pregunta 17), la cosa es repeteix: ¿ fa referència al revisionisme practicat per l’ultradreta o bé per autors partidaris d’aprofundir en les responsabilitats colectives del poble alemany (S. Goldhagen et al.) ?

Sembla que majoritàriament es percep el rebuig al primer revisionisme, el més conegut d’altra banda i que, lògicament, ateses les tendències ideològiques que afirmen tenir la majoria dels enquestats (veure secció Otros Datos), suscita un més ample i ferm sentiment de rebuig.

 

En la pregunta següent, la 18, el revisionisme aplicat al comunisme sembla patir un rebuig menys ferm (un 46% enfront un 35% d’afirmatiu). No volem ser reiteratius, però el cert és que es troba a faltar un més alt grau de precisió en definir si per comunisme s’entén el règim dels països de l’anomenat “socialisme real”, la ideologia política marxista-leninista o bé les plasmacions del mètode analític marxista.

Sembla que es refereix al sistema polític del Bloc de països d’Europa de l’Est, però fins i tot en aquest cas això pot ser poc precís i aludir a la glorificació de la oficialitat dels PCs europeus o bé a singulars creacions com El Libro Negro del Comunismo. En relació a la pregunta 15 es nota una divergència força contradictòria: si allà s’afirmava la poca vigència de l’estudi de revoltes, conflicte i revolucions, com és que el revisionisme posmarxista no agrupa a una majoria favorable, si les bases del mètoda semblen estar en decadència?

 

La pregunta número 19 interpela als enquestats per donar la seva visió sobre el futur de la història de les dones. Comença en les respostes amb la negativa, una constant al llarg de l’enquesta, i en ella un 52% es declaren en contra del futur buit per a aquest àrea de coneixement historiogràfic. Però un 22% hi estan d’acord ...

Continuem amb la panoràmica global d’aquesta pregunta. Com a Especialitat històrica un 60% dels enquestats no la reconeixen. Com a Història del Gènere més de la meitat, un 52% de les respostes, tampoc hi ha un reconeixement real. En canvi, per a Reintegració en Història General (¿quan n’ha estat separada?) i Història Comuna Homes/Dones els valors tendeixen a ser positius, en un en un 48 i un 50% respectivament. Aquesta última, la Hª Compartida, fortament polaritzada: un 32% ho nega en extrem i un 30% ho afirma amb contundència.

Molt ens temem que la ràtio home/dona afavoreixi probablement els homes (ja hem dit que aquesta dada no es troba disponible), i si és així estariem davant l’explicació del biaix poc favorable al subjecte històric femení estudiat autònomament que mostren les respostes. Un altre possible causa d’aquest fet és el caràcter de recent que té la Història de les Dones, cosa que implicaria escàs prestigi per poca implantació.

 

En resum, les conclusions d’aquest apartat de l’enquesta ofereixen interpretacions de signe divers. A l’escollir temes i línies d’investigació, sembla clar que primen les influències acadèmiques i científiques amb relatius condicionaments sòcioculturals, així que els historiadors enquestats creuen que els fets polítics no els condicionen gaire. No són gaire propensos a canviar-los, com demostra la poca implantació de determinades tendències històriogràfiques renovadores, com la Història Oral, la de les Dones o bé el Gir Lingüístic. Si d’afirmar això es desprèn la solidesa de la Història Social i Econòmica, aquesta dada no quadra amb l’alt index de rebuig que suscita l’estudi de les revolucions i els conflictes socials.

En consonància amb aquest teòric inmovilisme es troba la poca acceptació dels diferents revisionismes, per bé que seria necessari indagar per la seva acceptació des de preguntes més precises, per diferenciar els diferents tipus de revisionisme. També coincideix amb aquesta característica de la majoria dels qui han respost l’enquesta la constatació de l’acceptació lenta i dificultosa de la Història de Gènere, fet que reflexa d’altra banda l’alta presència d’homes entre els enquestats.


3.3: Historiografia

 

Aquest tercer apartat comença demanant quina és l’acepció més encertada per definir historiografia (pregunta 20). La majoria dels historiadors estan d’acord amb la definició d’aquesta com a història de la història i dels historiadors, en un 80 %. S’ha de dir que hem observat un 17 % que no accepten aquesta definició. Aquest no ens fa preguntar-nos, què consideren que és?, ja que amb la baixa acceptació de la definició com a història i conjunt d’historiadors, només omplim el 12 % d’aquest 17 total.

Una part de nosaltres pensa que aquest fet no és tan remarcable, donat que la definició és bona només per apropament. Una de millor seria “disciplina que estudia l’evolució dels estudis produits pels historiadors i les percepcions que hi van lligades”.

 

En la pregunta 21 els enquestadors diuen a l’historiador que faci un balanç de la historiografia del segle XX. Les respostes, mostren clarament, una percepció positiva d’aquesta, ja que un 54 % li donen bastanta importància, en front d’un 11 % que li’n donen poca.

Després d’aquest balanç, accepten, la gran majoria, que des dels anys 60 i 70, s’han produït canvis historiogràfics (pregunta 22). A més valoren aquest fet positivament, és a dir, considerant que els canvis que s’han produït han anat cap a millor. Hi ha un 15 % que valora que aquest canvi no és ni pitjor, ni diferent, sinó que tindria una altra forma d’expressió.

La renovació historiogràfica (pregunta 23) és considerada com a necessària per un 58 % del total d’historiadors, mentre que un 37 % no ho creu. Aquesta idea estaria lligada a la diferent concepció dels enquestats: pel primer grup cal una renovació, pel segon no, perque aquests consideren que ja s’ha produït i que per tant, aquest canvi, ja no és necessari.

La pregunta 24 demana a l’historiador que valori l’interès sobre la reflexió de diferents àmbits que incideixen en ell. Els millors valorats són la metodologia i la historiografia (58 i 55 %) i els “pitjors” la teoria de la societat i la teoria de la història (45 i 44 %). S’ha de dir que encara que la valoració general és positiva, hem de ressaltar que els valors de RES són molt elevats (de 33 a 36 %), cosa que ens ha sobtat molt, ja que considerem que tots quatre punts haurien de ser considerats, amb menor o major importància, per tot historiador.

Quan es tracta de considerar el futur de la historiografia com història de la història i dels historiadors (pregunta 25), els valors de les opcions donades són negatius, a excepció de la consideració de sense autoreflexió la història no té futur, que té valor positiu. Per tant, la idea de que la feina de l’historiador és escriure la història, és negada per un 71 % de la població enquestada, que consideren que escriure-la no és part activa del que es considera la història, encara que un 22 % la considera important, i per tant necessària dins del que seria la història. La consideració com a història de la historiografia, també es negativa i mostra una contradicció amb les respostes de la 24.2 i la 25.6, on es considera que la reflexió de la historiografia ha de ser important i on es diu que si no hi ha una autoreflexió de la història, aquesta no tindrà futur. Les més negades de les opcions, i amb diferència, són les d’activitat afegida,  àrea de coneixement i història intel·lectual.

La tendència historiogràfica considerada com a millor (pregunta 26) és la dels Annals, seguida del materialisme històric, que abans havien negat. La valoració negativa del Neopositivisme, també està contradient l’abans plantejat. En les opcions proposades obliden d’altres tendències historiogràfiques existents en el moment actual, aquest fet s’ha de tenir en compte en la valoració general.

Ens ha semblat molt remarcable la resposta de la pregunta 27. En aquesta han demanat als enquestats que valoressin la importància de conèixer la biografia dels historiadors per poder contextualitzar i comprendre les seves obres. La majoria ho han considerat un fet positiu, però hi ha un 33 % dels que han respost que senzillament han afirmat que no és gens important, quan des del nostre punt de vista això és fonamental, per poder entendre millor les seves obres.

La pregunta 28 demana a l’enquestat el valor que dóna a la influència de diferents filòsofs sobre els historiadors. Els més valorats són Marx, Freud, Lévi-Strauss i Weber, després els segueixen Foucault, Durkheim i Habermas i ja en últim lloc, Bourdieu, Derrida i Ricoeur. D’aquesta manera podem observar com els més valorats també són els més coneguts. Veiem aquesta idea reforçada, pel fet que els valors més alts de no sap/no contesta, és troben amb els filòsofs menys coneguts. A part d’això, podem dir, també, que els filòsofs als que se’ls hi ha concedit més pes, es corresponen amb les corrents del marxisme, l’estructuralisme i el psicoanàlisi. Els menys coneguts o valorats són els posmoderns (Derrida i Ricoeur).

Quan se’ls hi demana per l’interès de la història i la teoria de la ciència per a la historiografia (pregunta 29), la valoració que en fan és positiva (46 %) i negativa (41%). Sobta molt aquesta part dels enquestats que opina sobre aquesta qüestió negativament. La pregunta continua amb un apartat on s’ha de valorar el paper de diversos historiadors i filòsofs per la historiografia, i amb les respostes es pot comprovar que aquests són menys coneguts que els anteriors per que els no sap/no contesta tenen valors més elevats. S’ha de dir que la valoració general de tots és bastant negativa. S’accepta en certa manera la seva importància, però la idea que se’n pot extreure és que per la majoria aquests intel·lectuals no han contribuït a res amb la seva feina, i afirmar això és molt categòric.

Segons les persones que contesten, l’evolució de la disciplina històrica (pregunta 30), evoluciona per ambdues, és a dir, la suma entre acumulació i ruptures, a les quals soles se’ls hi concedeix poc pes. L’opció de retorns estaria en segon lloc però amb una consideració de menor importància. Aquesta línia plantejada aquí es recollirà en preguntes posteriors.

Hi ha un acord bastant general en opinar que el debat actual és insuficient entre els historiadors. Tot i així, hi ha un 25 % que opina que ja és suficient i que per tant, no en cal més. S’ha de dir que tot i opinar que aquesta obertura als altres és necessària, al llarg de l’enquesta hi haurà opinions que contradiran això, en certa manera.

Les preguntes sobre aquest apartat estan relacionades amb qüestions de tipus historiogràfic. Hem pogut observar de forma general com dins les tendències historiogràfiques presentades en aquest treball, s’hi troben reflectides l’escola dels Annals, el Marxisme i el Neopositivisme, de forma reiterada. Per nosaltres això no seria correcte, perque margina una part dels historiadors que poden moure’s dins d’altres corrents, també actuals, però que aquí no hi són presents.

 

Veiem en línies generals un alt etnocentrisme, tant a l’hora de plantejar els filòsofs que han influït en la història, com els historiadors, com les diverses historiografies nacionals,... Si la pretensió de l’enquesta és arribar arreu, aquests plantejaments s’haurien de canviar per que la gent es pogués sentir més representada, i per tant, més interessada en contestar.

 

L’historiador veu com a necessari el transmetre la seva investigació a la resta de la població. Aquesta necessitat no queda reflectida, però en el moment de treballar. Es comença a entreveure en aquest apartat, el que més endavant quedarà confirmat: l’historiador va per un costat i la societat per un altre.


3.4: Comunitat d’historiadors.

 

A la pregunta 32 demana que és el que comparteixen o han compartit els historiadors dins de la seva feina. En el que coincideixen més és en els temes i línies d’investigació (45 %),  els elements de metodologia (44 %) i les regles acadèmiques no escrites (41 %). De forma contrària no comparteixen ni llenguatge (41 %), ni elements de teoria (49 %), encara que nosaltres considerem que aquests últims formarien part dels elements de metodologia. Per aquest motiu ens sobta la divergència de valoracions en la resposta.

El fet que no estiguin d’acord amb la idea de que els historiadors no comparteixen res, es contradiu amb les respostes de la resta dels apartats, on sembla que comparteixin molt poc.

 

Malgrat que el 21 % de Ns/Nc és molt elevat, estem d’acord amb el 65 % dels enquestats que consideren que els valors o paradigmes compartits pels historiadors tenen importància (pregunta 33).

 

En la pregunta sobre la consideració de les vies de transmissió dels valors i paradigmes historiogràfics (pregunta 34), ens sembla bastant coherent  que l’ensenyança (67 %), seguida de les obres mestres i de la bibliografia en general, siguin les més valorades.

D’altra banda ens crida l’atenció, el fet que les revistes, que es troben en quart lloc (55 %), les relacions personals (53 %) i els congressos (40 %), estiguin en el grup menys valorat, quan des de la nostra òptica, són fonamentals per la transmissió dels esmentats valors, sobretot entre els enquestats, que són com a mínim llicenciats.

Dels resultats d’aquesta 35a pregunta podem extreure la idea de que els historiadors més valorats són els que pertanyen a l’escola dels Annals, com M. Bloch (66 %) o L. Febvre (61 %), en primer lloc, i seguits dels marxistes com E. J. Hobbsbawn (59 %) o E. P. Thompson (56 %).

Els historiadors menys valorats, en canvi, són els hispanistes com P. Vilar (50%), i els espanyols com M. Tuñón de Lara (46 %) i C. Sánchez Albornoz (38 %). Segurament, aquesta idea està lligada al localisme molt marcat a l’hora d’escollir aquestes opcions d’historiadors, i per tant, per historiadors de fóra o són menys coneguts o des del seu punt de vista són menys importants.

 

            La pregunta 36 demana una valoració dels àmbits i de les formes de sociabilitat dels historiadors. Les respostes que podem observar ens donen uns resultats contradictoris als de la pregunta  34. En aquesta, els àmbits i formes de sociabilitat dels historiadors més valorats són les xarxes personals (56 %), els congressos (56 %) i les revistes (53 %), que en l’altra qüestió s’havien minusvalorat. Per altra banda, la facultat (33 %), i l’institut (22 %) estan entre els àmbits de sociabilitat   menys valorats, quan a la 34, l’ensenyança era la via de transmissió de valors o paradigmes historiogràfics més valorada (67 %).

 

El primer a dir de la pregunta 37 és que la pregunta i la resposta no es corresponen, i això ens pot induir a un cert error en la resposta. La gran majoria opina que les relacions historiogràfiques són molt necessàries (74 %). Quan demana especificar com hauria de ser es veu un gran acord en mostrar un rebuig a l’intercanvi desigual (74 %). Es valora de forma més positiva l’intercanvi igual (52 %) i, encara que amb menor mesura, la lliure competència (24 %). Valoració que ens ha sobtat, ja que suposa l’acceptació d’una competició entre els historiadors a l’hora de portar a terme els seus estudis, quan el més important, des del nostre punt de vista, és el diàleg.

 

A la pregunta 38, els enquestats han de valorar quines són les historiografies nacionals que influeixen més en la nostra disciplina. Les més valorades pels historiadors són  la francesa (66 %), l’anglesa (60 %), l’estadounidenca (45 %) i l’espanyola (36 %). Les que tendeixen cap al no són l’italiana (34 %) i l’alemanya (27 %).  La resta estan menys valorades.

Les respostes segueixen la línia de la pregunta 35, on els historiadors francesos M. Bloch i L. Febvre, corresponents a l’escola francesa dels Annals, eren els més valorats, seguits dels historiadors anglesos, com els marxistes E. J. Hobbsbawn, E. P. Thompson o Le Goff. Les valoracions de les historiografies francesa i anglesa són les úniques en que més de la meitat dels enquestats responen molt positivament.

Els elevats percentatges de Ns/Nc mostren, des del nostre punt de vista, una falta de coneixement de la historiografia per la quals se’ls pregunta. D’això en podríem extreure que les més conegudes són la francesa i l’anglesa i les menys conegudes són la japonesa i la hindú. Aquesta resposta entra en relació amb les de les preguntes 29 i 35, perque els autors que allà eren els més coneguts són els pertanyents a les tradicions dels països que aquí han escollit majoritàriament.

La primera cosa a ressaltar és que és molt etnocèntrica. Aquesta idea queda reflectida amb la observació de les historiografies preferides. Si les observem, veiem representats sis països europeus, quatre americans i dos asiàtics, oblidant completament Àfrica i Oceania.

 

            Segons la resposta de la pregunta 39, la globalització afectarà la tradicional relació de dependència historiogràfica a favor dels països més desenvolupats (50 %). Ens faltaria conèixer la part valorativa per poder enriquir aquesta afirmació.

 

            La pregunta 40 demana què és el que fa que una historiografia nacional pugui pensar per sí mateixa. Les respostes positives apunten cap a la formació acadèmica (55 %), la tradició historiogràfica (54 %), el suport econòmic (49 %) i la capacitat intel·lectual (46 %). Al suport social se li concedeix una valoració bastant equilibrada. Les que els enquestats consideren com a menys importants són el suport polític i el complex d’inferioritat. La més valorada estaria en línia amb la resposta de la 34, on l’ensenyança estava molt valorada. També estaria en contradicció amb la 36, on l’institut i la facultat, en canvi, estaven menys valorades.

Ens sobta que el suport econòmic passi davant del social com a suport exterior. Tal com veurem després, en l’àmbit laboral l’historiador té poques sortides professionals.

 

Hem trobat que la pregunta 41 és poc clara en el seu plantejament, i això ho sembla corroborar l’alt percentatge de Ns/Nc (42 %). Les historiografies postcolonials estan aportant coses originals segons un 41 %. El que ens sobta, és que un 15 % digui que no l’afecta gens ni mica.

En aquest apartat, el tema es centra en les relacions entre els diferents historiadors. Hem vist que per ells és important la interdisciplinarietat, però podem constatar a través de les respostes que aquesta és una mica l’ideal de pensament.

Es repeteix altre cop el tema de l’etnocentrisme, i lligat a aquest la reiteració de la importància de l’escola dels Annals i Marxisme.

Mentre que per un costat afirmen la necessitat de les relacions historiogràfiques, per un altre t’estan valorant molt poc historiografies nacionals de llocs dels quals segurament la majoria no en tenen cap coneixement, com per exemple la hindú i la japonesa.

La valoració en temes com l’ensenyança, els congressos..., les opinions divergeixen depenent de les preguntes. Tot i així són aspectes que tenen una valoració positiva en relació amb la feina que porta a terme l’historiador.

 

 


            3.5: Fragmentació i Globalització.

 

            En el cinquè apartat de l’enquesta se’ns plantegen preguntes referides als dos temes enunciats en el títol. Sobre la fragmentació, es pregunta sobretot sobre la conveniència o no de la fragmentació, l’actual situació de la història en aquest aspecte i la situació ideal a la que s’hauria d’arribar. Sobre la Globalització, se’ns pregunta sobre com és afectada la disciplina històrica per aquest fenòmen.

 

            La pregunta quaranta-dos, que és la primera de l’apartat, planteja si els historiadors estan d’acord amb l’actual fragmentació de la disciplina, amb els temes, mètodes i especialitats històriques. Nosaltres creiem que la pregunta és molt àmplia per a preguntar-ho en un sol apartat. A més, creiem que la pregunta planteja que la fragmentació existeix, cosa que potser hi ha gent que no hi està d’acord: l’enunciat de la pregunta indueix la resposta. La gent, però, tot i que està bastant dividida, considera negativa l’actual fragmentació de la Història, ja que diu que no hi està d’acord (46 %); però el tant per cent de gent que ho considera positivament també és bastant alt (32 %). Els valors que predominen en les respostes són els termes mitjos: primer el poc d’acord i després el bastant d’acord. (sumen el 58 % de les respostes). A l’apartat 42.1, es pregunta sobre les causes de la fragmentació, però la resposta no és conduïda, dónen un espai en blanc per  a contestar.

 

            A la pregunta quaranta-tres, en la que es pregunta si la globalització de l’economia, la justicia i la informació afecta a l’escriptura de la història, la majoria de la gent (64 %) hi està d’acord, una quarta part de la gent no contesta i només un 9 % dels historiadors diuen que la globalització no l’afecta. Nosaltres creiem que aquest nou per cent que afirmen que estan aïllats del món en que vivim és molt elevat (53 historiadors). Creiem que la globalització sí que afecta de manera important a la disciplina.

 

            A la pregunta quaranta-quatre veiem  que la majoria dels historiadors (49 %) no creuen que el marc de l’Estat-Nació segueixi sent el més adecuat pel desenvolupament de la història i la historiografia. En canvi, el 24 % creuen que sí que és el marc més adecuat. Nosaltres creiem que aquesta resposta a la pregunta mostra un cert canvi de paradigma, ja que, fins ara, la majoria de la producció històrica s’ha fet en aquest marc. Veiem positivament el fet que els historiadors contemplin altres possibles marcs en el seu treball acadèmic.

            A part, a les subpreguntes de l’apartat es demana, tot deixant un espai en blanc, el perquè i les alternatives a aquest marc estatal.

 

            La pregunta quaranta-cinc demana què és el que creuen els historiadors que han de fer les diverses especialitats històriques, cronològiques i temàtiques. Els enquestants, en aquesta pregunta, ofereixen cinc possibilitats tancades i una sisena possibilitat amb un espai en blanc: mantenir-se separades, intercanviar experiències, convergir, barrejar-se i fussionar-se. Creiem que cal tornar a apuntar que la primera possibilitat torna a ser la més negativa: aquesta és una tendència que segueixen els enquestadors al llarg de l’enquesta; nosaltres no hi estem massa d’acord, potser la posariem a com a última possibilitat. Els resultats de l’enquesta ens mostren que els historiadors pensen que les diverses especialitats històriques no s’han de mantenir separades (79 % enfront d’un 3% que creuen que sí). Però després, a l’hora de posicionar-se més específicament, es tanquen més, ja que la gran majoria creuen que les diverses especialitats històriques han d’intercanviar experiències (55 %, enfront un 27 % que no creuen que ho han de fer); i a mesura que la possibilitat d’aglutinar les especialitats és més alta, els historiadors hi estan menys d’acord: un 33 % creuen que han de convergir, un 10 % que han de barrejar-se i només un 5 % que han de fussionar-se. Així doncs, creiem que la gent creu negatiu que les disciplines estiguin aïllades (tot i que la pregunta no ho demani així), sinò que han d’intercanviar experiències. Hi veiem una manca d’obertura de mires, perque per a intercanviar experiències cal que estiguin separades; tot i això, veiem que els historiadors creuen necessari que hi hagi un diàleg entre les especialitats.

 

            La pregunta quaranta-sis ens demana si cal privilegiar l’estudi d’un àrea cronològica. En un subapartat se’ns demana quin àrea cronològica s’hauria de privilegiar (ens dóna un espai en blanc per a contestar). El que considerem més remarcable és que tot i que la majoria creuen que no s’ha de privilegiar cap època (60%), creiem que hi ha un número molt alt de gent que ho consideraria positiu (102 historiadors: 17 %). Comparant-la amb la pregunta anterior, veiem que els historiadors creuen majoritàriament que cal una especialització en els estudis, però no creuen que se n’ha de privilegiar unes sobre les altres.

 

            A la pregunta quaranta-set veiem que els historiadors estan molt dividits respecte a si cal mantenir la divisió tradicional de la nostra disciplina en àrees cronològiques: el 39 % considera que sí i el 34 % considera que no. Creiem que aquesta resposta mostra un canvi de concepció en la divisió de la història, que els historiadors creuen que hi poden haver altres tipus de divisió de la disciplina. A més, creiem que seria molt interessant de veure la resposta a la pregunta 47.2, en la que es demanen alternatives (hi ha un espai en blanc per a  respondre).

 

            La pregunta quaranta-vuit ens dóna cinc possibilitats a escollir (més un espai en blanc) sobre el que han de fer les diverses ciències humanes. Aquesta pregunta té relació amb la quaranta-cinc, ens la que se’ns demanava sobre la fragmentació de la disciplina històrica. Ara, però, se’ns demana sobre la fragmentació entre les ciències humanes. Aquesta pregunta ens dóna exactament les mateixes possibilitats de resposta i en el mateix ordre que en l’anterior. La majoria continua creient que les diverses disciplines no s’han de mantenir separades (78 %), enfront el 5 % que creuen que sí. En aquesta pregunta, veiem que el tant per cent de gent que està a favor de l’aïllament ha augmentat una mica (29 historiadors, enfront dels 18 anteriors). Seguint la mateixa tendència que hem observat en l’anterior pregunta, la majoria de gent que creu que les disciplines no han de mantenir-se separades, creu que aquestes han de intercanviar experiències (61 % a favor) i que no han de convergir (només el 27 % hi estan a favor), barrejar-se (8 %) ni fussionar-se (4 %). El que més destaca és que en tots els casos, han disminuït el número d’historiadors que estan a favor de l’obertura de les disciplines. Creiem que és molt negatiu que 133 historiadors creuen que ni tans sols cal intercanviar experiències amb les ciències humanes. Això mostra que hi ha un tancament important entre els historiadors i la resta de disciplines.  A part, també caldria preguntar-nos perquè els enquestants en aquest cas utilitzen el terme de Ciències Humanes, quan la majoria de les vegades ens han demanat sobre les Ciències Socials.

 

            La pregunta quaranta-nou ens demana si cal intentar constituïr una ciència social unificada. La majoria de la gent creu que no (57 %), tot i que hi ha un 23 % que si que ho creuen (140 historiadors). A més, l’enquesta ens ofereix un sub-apartat (que inclou cinc parts), en el que se’ns demana que la gent que cregui que sí que cal intentar constituïr una ciència social unificada, es manifesti sobre quina ha de ser la disciplina central respecte a les que s’han de basar les altres. L’enquesta dóna les següents possibilitats: cap, la història, la sociologia, l’economia i l’antropologia, seguit d’una opció en blanc. La majoria de gent que ha contestat positivament la la constitució d’una ciènica social unificada creu que s’ha de constituïr entorn la història (23 % a favor); però també hi ha un gruix important de gent que considera que s’ha de fer entorn l’altropologia i la sociologia (17 i 16 % respectivament), i només un 14 % creuen que s’ha de fer entorn l’economia. Només el 5 % creu que no s’ha de fer cap disciplina preponderant, en el cas d’unificar-les. Nosaltres considerem que aquesta última resposta seria la més lògica i ens sobta que sigui la que gaudeixi de menys suport. Veiem que els historiadors continuen bastant tancats a la resta de les disciplines, cosa que considerem negatiu.

 

            La pregunta cinquanta, en la que es demana sobre què cal fer amb el concepte d’història global, els historiadors responen sobretot que no cal abandonar-lo (71 %), però que tampoc estan d’acord amb la resta d’opcions que dóna l’enquesta. L’opció que té més gent a favor és la de desenvolupar el concepte com una línia d’investigació (un 30 % a favor i un 50 % en contra). A més, només el vint-i-sis per cent creu que s’ha de mantenir com un horitzó utòpic i només el divuit per cent, creu que s’ha de recontruïr. A més, l’enquesta dóna la possibilitat de respondre en un espai en blanc, però no hi tenim accés a les respostes. En aquesta pregunta, els enquestants continuen posant els valors negatius abans que els positius.

 

            La cinquantaunena pregunta ens demana què aporta el postmodernisme a la història. Les possibilitats que ens dóna (seguides per un espai en blanc), són: res; pluralitat, criticisme i antidogmatisme; socava les bases de la història; una nova teoria de la història; destrueix sense donar alernatives; és la història del S. XXI; i que és una moda passatgera. Creiem que cal tornar a apuntar que la primera opció que ens dóna l’enquesta és una opció negativa. A més, només dóna una opció clarament positiva (la segona) i les altres són de caire negatiu o neutral. Tot i això, l’opció amb la que els historiadors hi estan més d’acord és amb la que el postmodernisme aporta pluralitat, criticisme i antidogmatisme a la història (un cuaranta-dos per cent). L’altre opció amb la que els historiadors estan d’acord és amb la última: un 34 % creu que és una moda passatgera.

            Però el que si que està bastant clar és que el 42 % dels historiadors creuen que el postmodernisme aporta alguna cosa, ja sigui bona o dolenta, a la història (un 24% creuen que no). Els historiadors no estan d’acord en que el postmodernisme destrueix sense donar alternatives (41 %), en que socava les bases de la història (45 %), que és una nova teoria de la història (49 %),  i que és la història del S. XXI (51 %). Per tant, veiem que els historiadors aposten més d’acord amb les possibilitats afirmatives de l’enquesta que no pas amb les negatives. Però tampoc creuen que sigui la història del S. XXI, ni que sigui una nova teoria de la història. El que sí que creiem que s’ha d’apuntar és l’alt índex de gent que no contesta, que en aquesta pregunta és un terç dels enquestats. Veiem que és un percentatge més alt que en les preguntes anteriors (que rondava entre el 10 i el 20 %). Creiem que això potser vol dir que els enquestats no estan massa d’acord amb la formulació de la pregunta.

 

            Per acabar l’apartat, l’enquesta pregunta als historiadors per si els moviments migratoris i el multiculturalisme afecten l’escriptura de la història. La majoria dels historiadors (66 %) creuen que sí, però ens sobta molt que el 10 % dels historiadors creuen que no. Creiem que això es deu a que un gruix molt important d’enquestats són espanyols i que en el moment de la enquesta (1996), la immigració a l’Estat Espanyol no era tant important com ara. Potser avui en dia la resposta canviaria una mica.

 

 

 

            Conclusió de l’apartat: sobre la fragmentació, veiem que els enquestants  parteixen de que aquesta existeix. Nosaltres creiem que aquest és el cas d’Espanya i part d’Europa, però no coneixem la situació en altres països. El que sí que sabem és que, per exemple als Estats Units, la història és una disciplina que està inclosa dins l’Antropologia (que inclou, a més de la història, l’arqueologia, l’etnologia, la lingüística, ...). Partint de que la fragmentació existeixi, hem vist que la majoria de la gent ha respost que està en contra (pregunta 43). Però en les preguntes més directes, hem observat que els historiadors, tot i no voler que les disciplines estiguin aïllades, no creuen en la seva convergència, barreja ni fussió; creuen majoritàriament que aquestes han d’intercanviar experiències. Tot i això, ens ha sobtat que després, en la pregunta de si cal intentar constituïr una ciència social unificada, hi ha un percentatge de gent considerable que ho respon afirmativament (23 %). Això es contradiu una mica amb les preguntes anteriors. Però, en general, creiem que els historiadors es mantenen bastant tancats a l’hora de plantejar-se la possibilitat d’ajuntar disciplines, i també hi ha un número considerable de gent (133) que creuen que les disciplines no han ni d’intercanviar experiències. Nosaltres, tal i com ja ho hem manifestat anteriorment, ho considerem un fet molt negatiu, ja que creiem que les disciplines haurien de ser més obertes i que hi hauria d’haver un diàleg molt més gran.

            En el cas de les preguntes sobre la globalització, que considerem que no està molt explotada a l’enquesta, la majoria dels historiadors creuen que aquesta afecta a la seva disciplina (preguntes 43 i 44) i que, en general, creuen que el concepte d’història global no s’ha d’abandonar. Però l’enquesta no ens resol què s’ha de fer amb aquest concepte de manera satisfactòria (preg. 50). La pregunta 52, que també té a veure amb la globalització, ens mostra que la majoria d’historiadors creuen que els moviments migratoris i el multiculturalisme afecten a l’escriptura de la història. Per tant, veiem que els historiadors creuen que, en general, la globalització afecta a la seva disciplina.

            La pregunta 51 demana als historiadors què creuen que aporta el postmodernisme a la història. El que nosaltres no sabem és si és oportú situar-la en aquest apartat perquè no considerem que el postmodernisme es degui únicament a la globalització. Per exemple, el situariem més en el apartat de la historiografia o en el primer apartat introductori.


 

            3.6:  Funció Social de la Història.

 

 

            En aquest apartat hi ha dotze preguntes sobre la funció social de la història. És un apartat que considerem molt important per veure fins a quin punt l’historiador és compromès i fins a quin punt segueix en la mateixa òrbita que la societat en general.

 

A la primera pregunta de l’apartat (la cinquanta-tres), l’enquesta demana de manera directa per què ha de servir la història. En aquest apartat ens dóna 14 possibilitats que s’han d’avaluar de l’u (poc d’acord), al deu i que són les següents (en aquest ordre): Conciència crítica; Educació Ciutadana; Conciència Nacional; Respecte a l’Altre; Viure Millor; Transformar el Món; Guiar l’Acció Social; Donar Veu als Vençuts; Conéixer el Passat; Carrera Acadèmica; Adquirir Cultura; Afició; Entreteniment; i Llocs de Treball (amb una quinzena possibilitat que és un espai en blanc). Creiem que en aquesta pregunta han situat en primer lloc les possibilitats més compromeses amb la societat (les vuit primeres). Així, hem vist que el gruix dels historiadors creu que la història ha de servir per a (ordenat de més a menys): consciència crítica, respecte a l’altre, educació ciutadana, conéixer el passat, adquirir cultura i guiar l’acció social. Respecte a que la història ha de servir per a  donar veu als vençuts, les respostes ja estan més equilibrades (no ho valoren tan positivament). I creuen que, en general, la història no ha de servir (de més d’acord a menys d’acord) per a viure millor, fer consciència nacional, afició, carrera acadèmica, llocs de treball, i per entreteniment.

Sobta molt que estigui menys valorada la funció de la història en aspectes més personals com pot ser la carrera acadèmica, el futur professional, viure millor ...  Veiem que en gairebé tots els casos es prima que la funció de la història és més social que no pas personal. Però nosaltres creiem que, tot i que estiguem d’acord amb la funció social i compromesa de la història, aquesta hauria de permetre que la gent que es dedica al seu estudi es pogués guanyar la vida amb la disciplina. Creiem que això no està en contra de que la història tingui una funció compromesa amb la societat. Una cosa que crida l’atenció, però només a una part del grup, és que es valori negativament la funció de la història com a creació de consciència nacional; nosaltres creiem que és una funció important de la disciplina (considerant com a nació a tots els grups ètnics), ja que molts pobles minusvalorats es poden veure afavorits per una consideració positiva envers ells. Tot i que aquesta és una qüestió que s’ha de dur a terme amb molta cura, ja que les exaltacions nacionals han desembocat en ocasions en fenòmens com els feixismes europeus.

A la pregunta número cinquanta-quatre, on es pregunta sobre a qui es dirigeixen els historiadors quan redacten el resultat de les seves investigacions, els enquestats responen de manera diferent a l’anterior. En aquest cas, la majoria diuen que redacten pensant en que els han de llegir altres historiadors (56 %); a continuació, un 47 % diuen que redacten els treballs pensant en un públic culte i un 45 % ho fan pensant en un públic més general. El que també mostra la resposta a la pregunta és que els historiadors tenen clar a qui es dirigeixen quan redacten (47 %), tot i que creiem que és molt greu que un 18 % digui que no escriu per ningú en concret i que un 33 % no sàpiga per qui escriu.

 

            Sobre de quina ha de ser l’actitut de l’historiador davant del poder polític (pregunta cinquanta-cinc), hi ha un 37 % que diu que aquest no s’ha de criticar, tot i que n’hi ha un 42 % que diu que sí. L’altre percentatge destacable és que hi ha un 54 % que diu que no s’ha de transformar. Es denota un alt grau de conformisme en les respostes, amb el  que no hi estem d’acord. La gent que creu que  el poder polític serveix per a demanar financiació és el 21 % (enfront el 59 % que no hi està d’acord); i l’onze per cent creu que s’ha d’ignorar el poder polític (el 69 % no ho creu).

 

            Hem vist que les respostes a la pregunta cinquanta-sis divergeixen de les respostes de la cinquanta-tres; ara, quan es demana quina importància té la història del país dels historiadors, hi ha més gent que creu que aquesta és important (45 %), que no pas que creuen que no ho és (36 %). A la pregunta anterior, no es considerava tant positivament que la història servís per a consciència nacional.         

 

            La següent pregunta torna a estar dividida en vuit apartats, i planteja que els historiadors qualifiquin de l’u al deu la situació de la història del seu país en una sèrie d’àmbits: l’Ensenyament No Universitari; l’Ensenyament Superior; l’Investigació; la Política Cultural; els Mitjans de Comunicació Social; l’Opinió Pública; Internet i la Literatura.

            Nosaltres creiem que aquesta pregunta és una mica ambigua, que hauria de ser més precisa. Creiem que el terme de país indueix a confusió, perque segons qui contesti, considera el seu país una cosa o una altre: per exemple la majoria del grup considera el seu país Catalunya i no Espanya, tot i que pertanyin a aquest Estat. Creiem que cal fer una utilització més correcte dels termes identitaris com País, Nació, Ètnia, ..., per tal de no confondre’ls amb termes político-institucionals (Estat...).

En general, els historiadors valoren negativament la situació de la història del seu país en els àmbits que ens planteja l’enquesta. Tot i això, els àmbits en els que consideren que la història està millor és en la Investigació, l’Ensenyament Superior, la Literatura i la Política Cultural; els àmbits on està més mal valorada són a Internet, als Mitjans de Comunicació Social i a l’Opinió Pública.

 

            La pregunta cinquanta-vuit, en la que es demana sobre els problemes de l’ensenyament de la història, no la podem analitzar perquè no en coneixem les respostes, ja que la possibilitat de respondre és un espai en blanc, i no hi podem accedir.

 

            A la següent pregunta, la cinquanta-nou, la majoria d’historiadors (70 %) creuen que al seu país hi ha poques o cap sortida professional o bé laboral pels del seu gremi, enfront del 13 % que creuen que n’hi ha força o moltes.

 

 

Els resultats de la pregunta seixanta encara ens han sorprès més, ja que quan se’ls demana si les polítiques neolliberals afecten a la història i ciències humanes, el seixanta-cinc per cent responen que no i només el nou per cent creuen que sí. Nosaltres creiem que això mostra que els historiadors estem aïllats del món. Es reitera l’aïllament social a la pràctica. Des de la nostra percepció les polítiques neolliberals han afectat molt la història, en tots els àmbits: ensenyament, metodologia, ... .

 

A la pregunta de quina ha de ser l’actitud de l’historiador davant el compromís ètic, social i polític, que és la seixantaunena, els enquestants ens tornen a oferir cinc possibilitats, seguides per una sisena que és un espai en blanc. Aquestes són: És ideologia i no Història; És la dimensió més important de la història; Afecta més aviat a la condició de ciutadà; Cal assumir-ho sense abandonar el rigor; i S’ha de fer una Història Humana. Aquí ens tornem a trobar altra vegada el valor negatiu davant de les altres opcions: diferenciar entre història i ideologia significa atribuir a la història uns valors asèptics, i ja sabem que una cosa influeix en l’altra, tota història és ideologia i tota ideologia parteix de la visió determinada d’uns fets històrics. El valor negatiu d’aquesta opció (49 %) significa que la majoria d’enquestats no estan d’acord amb l’enunciat, i una cosa no treu l’altra; val a dir que aquesta és la opció que està votada més negativament de totes.

A banda d’això, la opció més ben valorada és la dels que consideren que cal assumir el compromís sense abandonar el rigor del treball històric (63 % a favor i un 12% en contra. Les altres possibilitats que els historiadors consideren més properes amb el que pensen són la de que l’historiador ha de fer una Història Humana (concepte que no acabem de comprendre: quina història no és humana?) i els que creuen que l’actitud compromesa de l’historiador afecta més aviat a la condició de ciutadà.

 

A la pregunta seixanta-dos, es demana si els historiadors pensen que el Nacionalisme inventa la Història: només el divuit per cent contesta que no i un seixanta per cent contesta que sí. Nosaltres creiem que això denota una visió de que la història com a ciència va néixer al segle XIX, amb la construcció dels estats-nació arreu d’Europa i Amèrica Llatina.

Quan, dintre de la mateixa pregunta, l’enquesta dóna quatre possibilitats de resposta sobre quina ha de ser l’actitud de l’historiador si creuen que el Nacionalisme inventa la història, la majoria creuen que s’ha de combatre aquest fet; un quaranta per cent creu que cal combatre la Invenció de la Història. En canvi, els historiadors no pensen que cal reconciliar la tradició amb el rigor (39 %); tampoc creuen que s’han de mantenir al marge (63 %); ni que han d’assumir la Visió Nacionalista (67 %).

 

De la pregunta seixanta-tres es desprèn que els historiadors són bastant conscients de la realitat, ja que la majoria (66 %), creu que el fonamentalisme religiós afecta a l’escriptura de la història, enfront d’un dotze per cent que no ho creu. Sembla prou clar que la separació entre la política i la religió és molt recent i encara relativa.

 

Això també es veu a la següent pregunta, en la que el cinquanta-vuit per cent dels historiadors diuen que creuen que el racisme afecta a l’escriptura de la història. Tot i que, en aquest cas, ens sobta el setze per cent que diu que no ho creuen.

 

Per últim, a la pregunta seixanta-cinc, en la que es demana què pot aportar la Història al Futur davant el canvi de segle, les opcions amb les que els enquestats estan més a favor és amb que no hi ha futurs alternatius sense coneixement del passat; en que la interacció que interessa a l’historiador és la de Passat-Present, no la de Futur; i ja en menys quantitat, creuen que l’historiador no és un profeta. En l’opció de que el Futur de la Història depèn de que la Història es preocupi del futur, l’opinió dels investigadors està més dividida, i aquests no estan d’acord amb els enunciats de que la Història serveix per a no repetir errors (cosa que ens sobta moltíssim); l’aportació  de la història ha de servir per a aniversaris i commemoracions i que el futur cal deixar-lo per altres ciències socials i disciplines.

Veiem que algunes respostes són contradictòries; tot i que l’opció més ben valorada és la que cal conèixer el passat pel futur, després ens contesten que no creuen que la història serveixi per a no repetir errors. També ens diuen que el futur no interessa (interessa el passat-present i que l’historiador no és un profeta) i no estan d’acord amb que cal deixar el futur per altres Ciències Socials.

 

 

Com a conclusió de l’apartat, veiem que, en general, quan es demana a l’historiador sobre el seu compromís social, aquest respon de manera positiva; diu que la Història ha de tenir una utilitat social i política alta. Però quan l’enquesta demana sobre a qui dirigeixen les seves produccions editorials, responen majoritàriament que es dirigeixen més a altres historiadors i a un públic culte, més que no pas a un públic general. Aquí veiem una mica de contradicció entre el que els historiadors pensen que cal fer i el que realment fan. Per a veure com l’historiador pensa que ha de ser compromès, la majoria dels enquestats creuen que han de ser crítics davant el poder polític (tot i que no consideren que l’han de transformar) i que han d’assumir aquest compromís sense abandonar el rigor acadèmic.

En l’apartat dedicat al Nacionalisme, tot i que els historiadors creuen que aquest inventi la Història, estan a favor de combatre aquesta mateixa invenció. En aquest cas, no consideren que han de mantenir-se al marge ni que han d’assumir la visió nacionalista. Pensem que això no reflecteix la pràctica historiogràfica d’avui dia, en la que, per exemple en l’Estat Espanyol, es practica el nacionalisme espanyol, català, basc i gallec en els treballs històrics.

Finalment, la majoria dels enquestats creuen que la ideologia (fonamentalisme religiós i racisme) afecten l’escriptura de la història; i la pregunta sobre què pot aportar al Futur, la història, hem vist que hi ha una certa contradicció.

En general, però, veiem que l’actitud de l’historiador és força compromesa amb la societat i que els enquestats creuen que els seus treballs han de servir per actuar en aquesta, més que no pas per a qüestions de promoció personal i per a qüestions laborals. Nosaltres pensem, però, que la funció social de la història no treu que aquesta també tingui una funció personal, ja sigui laboral o de promoció acadèmica, ja que pensem que els historiadors s’haurien de poder dedicar a la Història. Tot i això, constatem que la majoria dels historiadors pensen que les sortides laborals per als llicenciats en història als seus països són escasses; tot i que desconeixem si aquesta és la situació d’arreu del món.

 

 

 

3.7: La Situació de la Història.

 

 

En aquest apartat l’ enquesta vol fer una valoració de la situació actual de la història.

Ja la primera pregunta presenta una sèrie de possibles estats de la qüestió historiogràfica d’ avui. S’ observa que entre les possibles opcions, n’ hi ha dues de positives, la de bona salut i la de creixement, dues opcions davant de les que els enquestats es manifesten en la seva majoria negativament. És a dir, que consideren que la situació actual, de bona, no en té res. I en els valors negatius que presenta l’enquesta, que són, estancament, davallada, crisis e incertesa, la majoria dels enquestats també responen negativament, per tant es veu clarament que no hi ha una percepció unitària de si la historiografia està passant un bon o un mal moment. Les respostes són realment desconcertants. Però cal destacar que els valors més alts apunten cap a un canvi.

 

Quan l’ enquesta pregunta a quines dimensions afecta la crisi, s’ ha d’ aclarir que la pregunta va dirigida a persones que pensen d’ entrada que la historiografia està en un mal moment , i aquest grup de gent són més o menys la meitat dels enquestats. Segons les respostes, es podria deduir que la crisi afecta a totes les dimensions: el concepte de història,l’status social de la història, l’ escriptura de la història, la institucionalitat, la política i la dimensió laboral.

Aquestes respostes ens mostren que els historiadors perceben una crisis general i profunda en tots els àmbits possibles  que ofereix l’ enquesta.

 

La pregunta 68 demana als enquestats que senyalin el corrent historiogràfic més afectat per la crisis, donant únicament com a opcions el Neopositivisme, l’ escola dels Annals, i el Marxisme. Al grup creiem que a part d’ aquestes l’ enquesta hauria de donar altres opcions. Segons les respostes, la corrent més en crisis és el Marxisme i el que menys ho està és el Neopositivisme.

 

En aquesta part de l’ enquesta trobem una pregunta que demana als historiadors que  defineixin la seva postura d’ acord o de desacord a la Tesis de Fukuyama sobre “el final de la historia”, i observem que el 69% no està d’ acord amb la seva obra. La història com a progrés i la perspectiva del marxisme són el que entenen els historiadors que la història significa per Francis Fukuyama.

Els enquestats no veuen que aquesta tesis pugui tenir tanta rellevància i la veuen simplement com a una invenció, no creuen que reflecteixi la realitat històrica. Com  va demostrar l’historiador Josep Fontana, la popularitat assolida per l’obra de Fukuyama es devia en bona part per les ajudes a la seva difusió proporcionades per una fundació estadounidenca d’estudis i autors de dretes. D’aquí el fet que sigui coneguda més com una boutade neoconservadora que no pas com una obra de referència en la historiografia.

 

 

3.8: Retorns.

                       

La primera idea general que es pot extreure de l’ apartat de retornos, és que s’ observa clarament un acord alhora d’ acceptar un retorn a les formes tradicionals. Es constaten els retorns després de les grans teories dels anys 60 i 70.

            Els camps en els que els historiadors estan a favor del retorn són, la biografia, la història política i la història narrativa, que són  camps que podríem considerar com a més clàssics. No consideren en canvi com a camps de retorn, la història militar i la història diplomàtica.

            La pregunta 73 demana quina ha de ser l’ actitud de l’ historiador davant aquests possibles retorns, i la única opció que és majoritàriament acceptada és la de renovar-los, es podria dir per tant, que l’ historiador no ha de ser conformista sinó que ha d’ anar més enllà, ha de buscar una renovació d’ aquests retorns.

            La majoria dels historiadors enquestats accepten el retorn als gèneres tradicionals de la història, tot i que no ho fan de la mateixa manera que abans, ara, els volen renovats.

            El que fan amb el discurs narratiu del segle XIX és afegir-hi coses, però ja no ho fan des de l’ òptica del poder sinó que ho fan des d’ una òptica renovada. I a més de constatar que hi ha un canvi, la majoria constata aquest retorn i el dóna per bo, el donen per bo sempre i quan estigui fet des del punt de vista de la renovació.

            Acceptant el retorn al narrativisme, o sigui, considerant positivament el retorn de la narració, els enquestats qualifiquen positivament totes les opcions d’ implicació  que es donen a la pregunta 74, i consideren que aquest retorn ha d’ implicar totes els camps, que  són: explicació, divulgació, ciència, literatura i descripció .

            Cal destacar que  la formulació de l’ enunciat de la pregunta pot comportar   una divergència de les respostes.

            En les últimes preguntes d’ aquest apartat, l’ enquesta demana que l’ historiador es posicioni en si està d’ acord en utilitzar la ficció com a un recurs metodològic útil en la història, davant aquest plantejament, veiem que està molt equiparada la resposta, un 37% responen que no i un 38% responen que sí. Pot sobtar d’ entrada que el 37% de la població historiadora no accepti aquest recurs en una negació total.

Els que sí accepten com a recurs metodològic la ficció, ho fan només per a la divulgació de la història, ja que en les altres opcions, que són, per experimentar en la investigació i per  escriure la història, la tendència de la resposta és negativa.

Cal aclarir que, possiblement, els qui responen afirmativament a la pregunta de si la ficció narrativa és vàlida per fer investigació, parteixen de la idea de que la història és només una metanarrativa amb pretensions de reflectir la realitat.

Quan l’ enquesta pregunta per al retorn del subjecte a la història i a les ciències socials,  queda ben reflectit que els historiadors valoren positivament aquest retorn  en el dos àmbits esmentats.

Valoren com a més positiu aquest retorn del subjecte en unes determinades dimensions que en d’ altres, com en la mental i cultural o en la col·lectiva i social. En canvi en dimensions com la política, el retorn és valorat no tant positivament, tampoc negatiu, però les respostes són molt equilibrades.

Aquest retorn del subjecte es reflexa en els estudis socials com un rebuig o una readaptació del model analític basat en classes socials. En l’estudi del canvi i la conflictivitat actuals guanyen pes els models interpretatius basats en la identitat, per exemple. És curiós que l’ apartat menys valorat sigui el de gènere i sexe. Podria ser pel biaix masculinista que hem advertit en altres apartats.

En una de les opcions de resposta d’aquesta pregunta, s’ofereix la dimensió Ètnica i nacional, però una part de nosaltres opina que la idea d’ ètnia és la mateixa que la de nació, tal i com demostra l’antropologia en aquests moments.

 

D’altra banda, seria interessant plantejar-se el perquè d’aquests retorns. Partint de les dinàmiques internes historiogràfiques, una possible explicació seria l’esgotament dels models més extesos durant els seixanta i setanta. Si primem les influències externes, podriem establir una revifalla de les formes clàssiques de narració d’esdeveniments polítics –història evéneméntielle- i d’història dels grans personatges deguda a l’èxit de les polítiques neolliberals i els seus models d’atomització i trencament de la solidaritat            social. És interes-sant el fet que els historiadors que treballen en aquests retorns empren una narrativitat diferent de la decimonònica, reivindiquen camins mixtos d’aprofitament de fets polítics sense perdre la perspectiva social.

 


3.9: La Història que ve.

En aquesta secció de l’enquesta el Grup Hª a Debate es proposa obtenir informació del romb futur d’alguns aspectes historiogràfics: com evolucionaran els paradigmes teòrics, si n’hi haurà, quines característiques tindrà la Història del futur, com es perceben les noves generacions d’historiadors que ara són estudiants, etc.

 

La pregunta 78 demanda el grau d’acord o desacord amb l’afirmació: està generant la historiografia dels anys 90 nous consensos o paradigmes, en comparació amb la dels anys 60 i 70 ? Un 34% dels historiadors que ha respost l’enquesta respon que sí, el No en canvi és sostingut per un 28%, un marge positiu certament curt.

D’una banda, el marge positiu és molt curt, la qual cosa significa molt probablement que en l’època que es va fer l’enquesta, entre el 96 i el 98, una quantitat molt important dels historiadors, sobretot espanyols, sí percep la creació de grans paradigmes.

Però l’alt percentatge del No és indicatiu o bé de la visió d’un camp historiogràfic molt fragmentat, o bé de la impossibilitat de creació d’”escoles” equivalents a les clàssiques del XX. El fet de veure un 35% de NS/NC és indicatiu, majorment i des del nostre punt de vista, de la validesa relativa del concepte paradigma per definir pràctiques historiogràfiques vistes en perspectiva.

 

En la pregunta 79 sembla haver una connexió bastant clara amb l’anterior. La pregunta planteja si en cas de notar un canvi de paradigmes, a aquest se’l considera positiu. Tendint, insistim, un pont amb l’anterior qüestió per provar d’interpretar-la amb bases més sòlides, diriem que el 31% que el veu com a positiu seria gairebé el composat pels que abans afirmaven que existia. En canvi, els qui neguen que s’hagin desenvolupat nous paradigmes historiogràfics hegemònics es reunirien amb els anteriors que han optat pel NS/NC, per inflar aquest apartat fins el 63%. És curiós que només un 3% gosi sentenciar que no són positius. Seràn els partidaris d’un major inmovilisme dels historiadors?

 

La següent, la 80, parteix de nou de la base d’una crisis de la historiografia posterior a la 2ª Guerra Mundial, però ara pregunta com pot superar-se aquesta. Amb uns NS/NC certament molt alts, al voltant del 40%, veiem que les respostes que més es recolzen són Construïnt nous paradigmes i Cercant la síntesis, seguits de Recolzant les noves tendències, per bé que en aquest últim les sumes dels valors de Nada i Poco d’una banda i de Bastante i Mucho per un altre es troben equilibrades. Les respostes que es voten negativament són No debe superarse i Volviendo a la vieja Hª, sobretot aquesta última.

Per tant, majoritàriament s’opta per la construcció de nous paradigmes (com en la pregunta 78, però aquí molt més clarament), també a partir de la síntesi de les anteriors i en menor mesura recolzant les últimes tendències, que no s’aprecien com a suficientment diferents. Sembla que aquest el motiu més lògic que fa rebutjar les “noves tendències”.

 

La pregunta número 81 és l’eterna qüestió de la Hª entesa com a ciència, però es pregunta com es creu que serà això en el futur. Clarament s’aprecia que una majoria d’enquestats opina que No seguirà igual (un 65%), però no creuen ni que es redefineixi com a ciència ni que deixi d’entendre’s com a tal, així que la resposta a aquesta pregunta és força enigmàtica.

Sembla, però, que a partir del percentatge més alt d’historiadors que rebutja un canvi en la condició de ciència (un 68% per només un 7%) és majoritària la concepció cientifista, per cert no compartida dins el nostre grup de manera unívoca. És significatiu que en aquesta pregunta la opció més equilibrada en negatiu i positiu sigui la Pluralitat de definicions.

 

En la qüestió 82 els enquestadors inquireixen per l’acceptació en el futur de l’esperit d’escola, per la seva necessarietat, un sorprenent –per nosaltres- 45% l’afirma. Només nega que aquest esperit sigui necessari un 25% dels historiadors enquestats.

El cert és que això ens sembla molt connectat a l’hermetisme acadèmic, a la manca de comunicació i interacció amb la resta de la societat, donada la idea d’escola historiogràfica com a grup autolimitat en les coordenades actuals de pluralitat de mètodes i colaboració interdisciplinar. Té un cert matís d’arcaïsme, des del nostre punt de vista. De tota manera, no es pot descartar la possibilitat que el fet que es cregui que en el futur aquest esperit serà necessari no li atorga necessàriament connotacions positives.

Per altra banda constatem en aquesta qüestió que l’ordre de les respostes a escollir podria estar millor triat, sense situar la negació total en primer terme i sense forçar a escollir dobles negacions, que semblen indueixen a una certa manca de claredat expositiva.

A partir de l’afirmació, el 60% que així pensa opta per negar les opcions que se li ofereixen com a tendències que actuaran al segle XXI. La d’una Síntesi de les últimes i de les grans escoles del s. XX i la de les Noves escoles i tendències són les que asoleixen més percentatge, sempre dins la negació. Són potser els rombs més plausibles, si bé majoritàriament no se’ls considera com a tals. Rebutjats amb més claredat es troben Les grans escoles del s.XX renovades, les mateixes sense renovar i en últim lloc destacat l’epígraf Ninguna, per aquest ordre. 

També apreciem divergències amb la pregunta 73, on la renovació era el mecanisme millor considerat, per sobre de la síntesis i la base a les noves escoles que ja existeixen. Aquí dibuixen una opinió més propera a la síntesi i a les considerades noves escoles historiogràfiques. Sembla que de cara al futur els historiadors enquestats s’agafen més a allò conegut i segur, que la renovació es percep com a menys viable. Si fós així, estariem davant uns historiadors amb plantejaments pràctics força conservadors.

 

Es visualitzen una sèrie d’escenaris desitjables per la historiografia del segle XX, es suggereixen una sèrie d’opcions que poden succeïr en el futur, i l’enquestat ha de triar les més desitjables en la pregunta que fa 83. Les tres primeres, amb predomini dels valors positius (que “aproven”, diriem si puntuessim un examen) són Recomposició del paradigma comú, Dissolució de la frontera Hª-CCSS i Continuitat pluralitat y fragmentació actuals. Això reafirmaria les conclusions de la pregunta anterior, on s’inclinen per fer perdurar la pluralitat i fragmentació en forma d’esperit d’escola. També les de la pregunta 78, on es demandava major interdisciplinarietat, i reiterarien les opcions favorables al paradigma comú.

Per sota d’aquestes, amb predomini dels valors negatius, vindrien Continuitat de la Hª dels anys 60 i 70, Dissolució frontera Hª i Literatura, Decadència Hª científica i Retorn a la Hª Tradicional. Per tant, veiem com persisteixen les idees de renovació de les corrents clàssiques del XX, cientificitat de la Història (negant la dispersió dins la narrativa) i rebuig de la història tradicional, suposem que referida a grans corrents historiogràfiques de mitjans del segle XX.

 

En la pregunta 84 es demana als enquestats que qualifiquin de l’1 al 10 el futur de la Història, però sota diferents “modes d’ús”, sigui com a disciplina acadèmica, com a professió, com a arma política …

S’extreu dels resultats la conclusió que els historiadors pensen, en la seva majoria i sobretot els espanyols, que la Història, més aviat percebuda com a ciència, té futur dins la universitat, en els marcs de les CCSS i en menor grau en el de les CCHumanes. S’interpreta com a vàlida en un context creixentment globalitzat, però no en la vesant d’arma política (¿en el sentit que la defenia Moreno Fraginals o bé en general?). Allò que ens ha produït una preocupació considerable, però, són les opcions menys valorades, que són la Hª dins Les polítiques culturals, Als mitjans de comunicació social, Com a professió ( ¡! ) i En la opinió pública.

Constatem novament la poca fe que tenim especialment els historiadors espanyols en que la nostra disciplina pugui ser útil per a altres àmbits socials que no siguin l’acadèmic. No creiem segons l’enquesta que arribem a ser importants dins la comunicació social ni dins els mitjans, per tant suposem que aquí la perspectiva històrica dins la “societat de la informació” o bé la donaran els periodistes (indubtablement més condicionats encara pel poder que nosaltres) o bé no existirà. Aquest fet està bastant extès, atenent a la resta de dades de l’enquesta. Veiem, doncs, que hi ha una certa tendència a tancar-nos en nosaltres mateixos, en el món acadèmic de l’historiador, obviant la funció de crítica i col·laboració amb la construcció social d’un món menys desigual que durant els últims quaranta anys s’havia ensenyat. En un context de desigualtats creixents segons tots els indicadors, reiterem la nostra preocupació per aquest romb.

D’altra banda, el que és encara menys lògic i menys comprensible és que es doni la creença entre els enquestats de que la Història no té futur com a professió. Del futur de la Història com a professió viable i de qualitat no solsament depenem els qui ara l’estem estudiant, sinó que en depèn la qualitat de la disciplina en general. Si progressivament es restringeixen les opcions professionals dels historiadors i les historiadores, la qualitat dels estudis que es duguin a terme forçosament s’han de resentir.

Potser aquesta visió tan pesimista del futur ve donada pel panorama espanyol actual, en el que intentar viure de la feina d’historiador és cada vegada més complicat. Encara així, el pesimisme expressat en aquest pla se’ns fa difícil de digerir i de comprendre, perque és com negar el futur de la nostra comunitat i mutilar la societat del seu passat.


 

La pregunta 85 és una breu formulació de propostes obertes per a la historiografia del futur. Per aquest motiu no disposem de les dades per al seu anàlisi.

 

Aquesta pregunta, la vuitantasisena, és força interessant. Demana per la percepció dels enquestats entorn als joves historiadors (en perspectiva comparada amb les anteriors generacions), formulant una sèrie de trets. Per ordre de tria, sumant els valors de Bastante i Mucho, els joves historiadors som més individualistes, més informats i més professionals. A partir d’aquests valors, se’ns considera menys renovadors, menys crítics, menys conservadors, menys semblants (la categoria proposta és Iguals), menys progres, menys cultes, menys compromesos i menys polititzats que els de generacions anteriors, de grau menys intens a més intens.

Per la banda dels criteris relacionats amb l’esfera professional, sembla clar que la formació dels historiadors joves és vista com a superior, en termes de major accés a la informació (llegeixi’s noves tecnologies) i de més recursos acadèmics. Això, però, no va acompanyat d’un major grau de cultura, es consideren els istoriadors de generacions passades com a més cultes.

En canvi, en definicions més polítiques ens trobem amb un canvi substancial: les noves generacions som diferents de les anteriors, però cap a  posicions negatives. Així se’ns retracta com a més individualistes, menys crítics, menys progressistes, menys compromesos i menys polititzats. Des del punt de vista dels historiadors espanyols la visió que els ha induit a respondre amb aquests valors sembla clara: avui els joves no tenen el grau d’implicació política que tenien durant la transició democràtica espanyola i els anys adjacents, en general es nota un descens en la participació política. Des de l’àmbit internacional no ha d’estar tan clar, per bé que a Europa en general la tendència és similar. La categoria Més conservador també és negada, així que no és unívoca la visió de més conservadurisme, però negada amb menys grau d’intensitat.

L’individualisme que destil·len els modes de vida de la Societat de la satisfacció està ben palès en aquest primer lloc del concepte. És una percepció bastant extesa, l’educació no aconsegueix avui combatre el creixent individualisme atomitzador que caracteritza el mode de vida occidental. El menor grau de compromís actual estaria en consonància amb la menor preocupació per la conexió amb els fets socials, de la qual ja hem parlat anteriorment.

Cal tenir en compte la observació de part del nostre grup, en el sentit que molts adults tendeixen a idealitzar el seu passat.

 

La pregunta 86 planteja si es pensa que el relleu generacional demogràfic de les primeres dècades del segle vinent afectarà a la història. Clarament els enquestats opinen que sí, que hi hauran canvis en la nostra disciplina, com demostra el fet que considerin les joves generacions diferents (però no amb gaire bones perspectives: veieu la pregunta anterior). Per una part de nosaltres, la pregunta podria no ser del tot precisa al deixar enlaire si es refereix al relleu generacional entre els historiadors o bé als canvis dins la historiografia resultat de la incorporació a aquesta de noves fornades d’historiadors provinents de països de l’anomenat tercer món.

 

La penúltima pregunta de l’enquesta, que ja en aquest punt esdevé inevitablement llarga i feixuga, demana per l’interès que els enquestats atorguen al qüestionari que tot just han respost. Majoritàriament sembla que la consideren interessant, però no podem deixar de reflexar que un 20% d’ells considera que és Poc o bé Gens el seu grau d’interès.

Probablement hi ha curiositat científica per conèixe’n els resultats, però la lleugera sensació d’allargament innecessari i la reiteració de diversos elements li resta agilitat i lleugeresa. Creiem que el 19% de respostes dels Poc o Gens interessats més el 26% de NS/NC refrenden aquesta hipòtesi.

 

La última pregunta és una invitació a altres observacions. No disposem per tant de la informació que aporta.

Resumint, el futur es perfila poc clarament pels historiadors enquestats. Si d’una banda sembla clar que els paradigmes historiogràfics que havien impulsat la nostra disciplina avui dia ja no es tenen per vàlids –almenys en la seva formulació tradicional- i el desig de renovació és innegable, de l’altre no està prou clara la construcció de nous paradigmes o consensos durant els 90 i per tant no s’acaben de perfilar com a positius. També spodem formular la hipòtesi de que no tots els historiadors accepten el concepte de paradigma historiogràfic.

De cara al futur, sembla que la Història mantindrà la condició de ciència (per bé que amb variacions segures), que continuarà la fragmentació i la pluralitat existents en forma d’”escoles” historiogràfiques i que la construcció d’aquestes i dels paradigmes comuns que guiin les seves passes s’hauran de construir a partir de la síntesi de les tendències ja existents i sota el prisma de la renovació. Aquest futur, però, és percebut pels enquestats en un marc d’aïllament de la disciplina dins l’àmbit universitari, lluny de la Cultura, els mitjans de comunicació i en general de la Societat. Ni tan sols tenim els historiadors futur com a tals, perque encara que arribem amb millor accés a les xarxes de la informació i amb més mitjans, se’ns veu com a menys conservadors però també més individualistes, menys compromesos i menys pollititzats. Tot plegat un futur força magre.

 

 

 

 


3.10: Altres dades.

 

 

 

Pregunta A : Annales (45%) i marxisme (36%) , 11% cap tendència i un 11% neopositivistes. NS/NC són els valors més alts. Això senbla ser coherent amb les opinions de la resta de l’enquesta (preg. 26 les més valorades eren annales, materialisme hitòric i el neo positivisme estava en el sisè llos de set, molt poc valorat).

Això també quadra amb la pregunta 35, en la que els historiadors més valorats són Bloch, Febvre i els principals marxistes francesos i anglesos.

Pregunta B: en preguntar per la relació entre idees i pràctica historiogràfica (si l’una es correspon a l’altre), la majoria afrirmen en la pregunta que sí (en un 54%). Però trobem que la conclusió que s’extreu d’aquesta pregunta divergeix del que nosaltres hem apreciat per l’enquesta.

Pregunta C: Quins àmbits historiogràfics centren les activitats científiques dels enquestats? Aquí encapçalen la llista els àmbits internacional i nacional. De nou, els resultats de la pregunta 14 divergeixen amb els d’aquesta. En aquella els enquestats creien que l’interés actual es centrava més història regional i local, i menys en els nacionals i internacionals.

Pregunta D: El 17% d’historiadors declaren no mantindre debats amb professors i investigadors d’altres disciplines. Un 58% força majoritari, però, afirma que sí que ho fa. . És curiós que en la pregunta 9 el 80% dèien que en les seves investigacions havien dut a la pràctica la cooperació entre Hª i altres, i un 17% ho negaven. Ara, però els que mantenen cooperació interdisciplinar són poc més del 55%, un 22% menys, i els que diuen que no han pujat ostensiblement.

Pregunta E: En preguntar si els enquestats consideren “rellevant” la seva ideologia en la seva activitat científica, un 49 % opina afirmativament. Per comparar aquestes opinions amb algunes d’anteriors, veure preguntes 3 i 12 i provar de treure conclusions.

Pregunta F: El 52% d’historiadors afirmen ser d’esquerres, estant el 12% molt propers al centre i la majoria d’ells en posicions d’un terreny intermig entre el centre i l’extrema esquerra. Teòricament són bastant esquerrans, doncs. Només un 6% afirmen ser de dretes, la qual cosa sembla poc creïble. Pensem que el percentatge d’historiadors dretans és massa petit en relació amb la situació real dels historiadors.

Pregunta F: Probablement, la majoria d’inscrits en el segon Congré d’Historia a Debate són espanyols.


4- Núvols grisos a l’horitzó.

Conclusions del nostre anàlisi de l’enquesta.

 

Pensem sincerament que l’aportació més valuosa que podiem fer-li a aquest treball interpretatiu és el d’expressar les nostres opinions i crítiques més que no pas provar de fer quelcom un tant artificial: un tractat d’historiografia basat en les “escoles” hegemòniques en aquests moments – si existeixen – que provés d’explicar els resultats de l’enquesta a partir de la distribució espàcio-temporal d’aquelles.

Posats a preguntar-nos a nosaltres mateixos cap a on anem i com percebem la nostra disciplina, hem volgut forjar unes variables pròpies: les quantitatives i qualitatives que ens dóna la pròpia enquesta, les visions força aproximatives dels paradigmes més extesos en les universitats espanyoles i la nostra pròpia visió de la situació actual, òbviament limitada per la nostra condició d’estudiants.

 

4.1. Aspectes formals

Per començar, cal aclarir que la utilitat que avui en dia se li otorga a l’enquesta, dins el repertori de tècniques dels científics socials, és més aviat reduïda. Aquesta ha estat estudiada en els últims anys i s’ha demostrat que la fiabilitat que té a la hora de reflexar estats d’opinió és baixa, perque en no conèixer prou la situació de resposta, condiciona els resultats de les preguntes. En aquest cas, el ventall dels enquestats és prou heterogeni com per a que les preguntes focalitzin aspectes no suficientment coneguts per tots ells. Així s’indueixen respostes que en molts casos fan referència a temes no ben estructurats des de l’opinió dels qui contesten. Però, tot i això, creiem que l’enquesta és bastant vàlida per a aconseguir l’objectiu del grup Història a Debate amb els mitjans de que disposen, ja que cal arribar a un gran número d’historiadors d’arreu del món.

Fet aquest aclariment, volem esmentar alguns aspectes de forma que ens ha semblat important mencionar. Ens ha fet la impressió, en analitzar-la, i pensem que aquesta impressió és prou generalitzada (tenint en compte el percentatge d’enquestes respostes sobre el total d’enviades), de que respondre tot el qüestionari de l’enquesta es fa massa llarg. Vuitanta-nou preguntes amb llargs subapartats són moltes preguntes, encara que s’adrecin a persones amb formació acadèmica superior. De fet, és, com ja hem dit, una percepció força estesa entre els historiadors que l’han respost, com demostren les enquestes consultables a l’annex d’aquest treball. Hauria estat millor un més gran esforç de síntesi, per tal d’obtenir un qüestionari més flexible i àgil.

És molt probable, d’altra banda, que aquest fet hagi propiciat un creixement exponencial dels valors NS/NC a mesura que avança l’enquesta, com es pot constatar llegint-ne els resultats. Important també referir-se a la qüestió que hem disposat a l’annex de l’error estadístic, que en abarcar fins un 3% introdueix un factor de dislocació de les respostes.

La redacció en alguns moments no és prou clara, com per exemple en usar els termes país-nació-estat-ètnia; o bé quan fa esment dels diferents revisionismes, o si més no en perfilar millor alguns aspectes d’historiografia. Sovint les opcions de negació rotunda apareixen en primer lloc a les preguntes o bé les proposicions plantejades inclouen dobles o fins i tot triples negacions, la qual cosa dificulta la comprensió correcta dels enunciats. Aquest és un altre possible factor per explicar algunes de les negacions més evidents.

Extreure dades de l’enquesta té un altre inconvenient. En venir signades, molts enquestats hauran optat per no respondre tal i com ho farien si no fós així. Un bon exemple és la pregunta de la secció Otros Datos on pregunta per la tendència política dels qui omplen el qüestionari. Sembla bastant evident que bona part dels qui són de dretes o bé es posen a la columna dels NS/NC o bé a la del centre. I així amb altres qüestions. La manca de privacitat de resposta ha de ser un factor condicionant d’elles.

També és important fer veure que les qüestions historiogràfiques que es plantegen normalment tenes unes bases de partida que pressuposen bastantes coses. La idea de paradigma o la de crisi actual n’és una mostra, però una part de nosaltres ha observat molt encertadament que contínuament hi ha absència del paradigma culturalista ben comú, per exemple, als Estats Units. Les diferències de concepcions historiogràfiques ja les imaginem, però fóra interessant veure-les plasmades en l’enquesta si aquesta té vocació de ser realment internacional.

 

4.2. Aspectes de contingut.

El primer que crida l’atenció des del principi de l’enquesta és que els historiadors tenim greus carències teòriques. En la primera secció de l’enquesta (Conceptes, mètodes i enfocs) són molt notòries les mancances en aquest terreny: s’afirmen i es neguen postulats del positivisme clàssic successivament, s’afirmen simultàniament enunciats materialistes i idealistes o sembla que no s’apreciin les diferències entre el fet que existeixin condicionaments sòciohistòrics per l’historiador i la negació del coneixement històric per ser aquest indestriable del present en què es formula (el presentisme de Croce).

Algú podria dir que aquestes divergències obeeixen a una cerca de major interdisciplinarietat, però el que sembla bastant escandalós és que no siguem capaços d’ensenyar que no existeix una veritat històrica, i que intentar trobar-la és una pretensió, a banda de molt conservadora, certament perillosa.

A voltes amb la interdisciplinarietat, un dels temes estrella de l’enquesta, trobem ja des de bon començament la divergència més cridanera al seu sí, que es repetirà amb una constància sorprenent: si bé és vista com un objectiu interessant (preguntes 7 o bé 8), a la pràctica no es du a terme (preguntes 9 i 10). Els enquestats afirmen que hi ha necessitat d’una més gran interacció tant amb investigadors de la pròpia disciplina com amb els d’altres Ciències Socials, però manifesten la impossibilitat de plasmar-la (pregs. 45, 48).

Un altre tret persistent durant tot el qüestionari és l’inmovilisme dels enquestats, expressat en diferents plànols i traduït en incapacitat per adoptar satisfactòriament les noves tecnologies (preguntes 10 i 11); en una praxis d’investigació que difícilment canvia les seves línies habituals (preg.14) ni accepta revisionismes de cap tipus (preguntes 16, 17 i 18), i en la difícil implantació de nous temes i línies d’investigació. Semblen característiques molt pròpies de la historiografia espanyola i catalana, ambdues amb uns trets particulars en aquest sentit. En canvi, també són molt exteses la percepció de crisi precisament pel pes de les tendències tradicionals del segle XX i la necessitat de renovació, per exemple en tota la Secció Tercera o bé en la pregunta 65.

El continu pes que mostren aquestes escoles (el Marxisme i l’Escola dels Annals) condiciona de vegades l’enquesta i fa que aquesta no reculli altres tendències més innovadores (Gir Lingüístic, culturalisme) o bé les tracti d’un mode lleugerament pejoratiu (Neopositivisme).

En les relacions professionals establertes entres ells, els historiadors i historiadores enquestats/des mostren un cert hermetisme i tancament. Arriben a menyspreuar les obres de divulgació adreçades a la societat en general (pregunta 4), i es mostren certament contradictoris en valorar més uns mitjans que no pas altres, o bé divergeixen de manera similar a com ho feien amb la interdisciplinarietat, tot situant un ample terreny entre la teoria i la praxis.

Rebutgen un intercanvi desigual –de dependència- entre historiografies de diversos països i de diverses àrees cronològiques (pregs. 46 i 47), però es nota de facto el pes que exerceixen la historiografia francesa i l’anglesa, tant en els autors més coneguts com en les tendències més apreciades (preguntes 1, 26, 28, 34, 35, 37, 38).

El paradigma o consens és vist com a positiu majoritàriament (preg.33), i encara que es creu que la historiografia dels 90 n’ha generat de nous i que aquests són positius (pregs. 78 i 79), no estan prou clarament apreciats ni assentats, qui sap si per manca de definició, per rebuig al concepte o bé perque encara no han sorgit. De tota manera, són necessaris per al futur de la disciplina, segons diuen els enquestats (preg.83).

La fragmentació de la disciplina avui és un altre dels temes candents. No està ben vista (preg.42), demanda un major intercanvi entre àrees diferents però aquest no es fa (preg. 45) i en general es constaten postures no unitàries. Encara que aquesta fragmentació sembla ser la que porta a parlar de crisis en la situació actual (preg. 67), paradoxalment la majoria d’historiadors enquestats pensen que es mantindrà “l’esperit d’escola” clàssic (pregs. 82 i 83), per tant sembla que no tinguin esperances de disoldre la tendència fragmentària.

Amb el nacionalisme la Història té una altra relació d’amor-odi, com dos amants mal avinguts, que quan els interessa es declaren amor mutu i quan no fugen tots dos i reneguen l’un de l’altre. Segons la majoria dels enquestats, l’Estat-Nació ja no és un marc vàlid per fer Història (preg.44) i cal combatre el fet que hagi estat l’un qui hagi inventat l’altre, com admeten a la pregunta 62. Però els enquestats neguen que els motius nacionals i polítics els afectin substancialment i sembla que han pres conciència de que cal distanciar-se per no caure el l’apologètica, ja que entre les funcions principals de la Història no ha d’estar la de generar identitat nacional.

Si amb el nacionalisme les relacions són estretes però amb intents d’allunyament, amb la Societat en general ens pensem que tenim un problema greu de diferències substancials (i probablement nosaltres en siguem responsables en bona part). Ens afecten d’ella el racisme i l’integrisme religiós (pregs. 63 i 64), els moviments migratoris (51), el relleu demogràfic generacional (preg.86) i la globalització (pregunta 43), però no el neolliberalisme (¿?, preg.60). Ens agrada formular les nostres obligacions en abstracte amb la societat de la qual formem part (preg.53), però a l’hora d’adreçar-hi els estudis (preg.54) o bé de fer divulgació dels nostres treballs (preg.4) l’ obviem d’una manera flagrant, contradictòria i despreocupada. Sembla que se’ns hagi oblidat fins i tot el ser crítics amb el poder (preg.55).

Aquestes dades ens semblen les més preocupants de les que hem extret de l’enquesta.

I al cap i a la fi, ¿ què ens queda pel futur com a historiadors i historiadores ? Sembla que quelcom no massa falaguer, si seguim entestats a defensar la nostra parcel·la professional guanyada amb prous esforços com qui es resisteix a adonar-se de que li volen prendre el seu tròs de terra, i pensa que només tancant-se en ella aconseguirà salvar-la.

El futur és poc clar. Unes percepcions semblen prou assentades: la necessitat de renovació, el manteniment de la condició de ciència per la disciplina (preg. 81) i la fragmentació que es projecta al futur (i no té per què ser essencialment negativa, pot expressar-se com a pluralitat enriquidora). És força trist, però, que també l’aïllament de la societat perduri (pregs. 30s, 54, 84), i que això es tradueixi en el futur negat dins l’àmbit cultural i el comunicatiu.

Aquesta pèrdua progressiva d’àmbits on hauriem d’estar presents desenvolupant el discurs històric de qualitat, ben construït i crític, només pot ser perjudicial per al manteniment de la disciplina. Això és: si seguim amb aquesta ceguera progressiva acabarem entrabancant-nos amb els nostres propis peus, i potser arribarà un dia en que no podrem aixecar-nos. Pel nostre objecte d’estudi i per l’essència del nostre ofici, renunciar a tractar els temes que interessen la col·lectivitat social o a lluitar per a que aquesta tingui medis per poder acceptar els nostres és com un suïcidi, a més de bastant absurd des d’un punt de vista ètic i contraproduent des del professional. Que no se li trobi futur a la Història com a professió és certament preocupant.

D’altra banda, als historiadors joves se’ns veu més informats i menys conservadors, però també menys polititzats i compromesos, encara que possiblement aquí veiem les diferències amb la generació de la Transició Democràtica i amb la del franquisme. En temps de Pensament Únic, de Societat dels Satisfets, de Neolliberalisme Salvatge, pot semblar una bogeria o un acte de fe reivindicar la història, però el cert és que ara ha de ser més vàlida i més necessària que mai, en el context d’un món creixentment globalitzat.

Ara bé: cal mentalitzar-nos de que ara mateix la situació de la història com a disciplina acadèmica es manté amb una força no menyspreuable, però el camí que s’albira per la nostra actitud d’aïllament i hermetisme només pot conduïr a un final trist per als historiadors i historiadores com a professionals. Contra aquest progressiu assassinat del compromís explícit de l’historiador amb la societat on desenvolupa les seves activitats, proposem una revalorització de la seva imatge social, una reivindicació de la necessitat de conèixer el passat per construir el futur i una actitud responsable i individual de tots els qui volem treballar d’historiadors per exigir unes polítiques educatives que no ens converteixin en mers interpretadors de museus.

 


 

ANNEXOS

 

A: Error Estadístic a la Part de les Dades

 

Un cop analitzades les dades estadístiques presentades per ells, en l’apartat de Datos, ens vam adonar que dins de la part de país, on se’ns presenten tres gràfiques diferents sobre el lloc d’origen del conjunt d’enquestats, hi havia alguna cosa que no acabava de quadrar. Fent un anàlisis més exhaustiu, es pot veure com hi ha un error molt greu en la part dels percentatges, que en aquest punt explicitarem.

La primera cosa que va sobtar, és que si agafem els percentatges que representen  el global de la població enquestada, dividint-los entre Europa (68,09 %), Amèrica (28,59 %) i la Resta del Món (6,94 %), i els sumem, es podem observar com el resultat de la suma és 103,62 %. Això suposa que hi ha 3,62 punts més del que la suma hauria de donar. Si suposem que estem fent servir una regla de tres, que es compta sobre els 605 habitants de la població estudiada, en relació amb el 100 %, el resultat no acaba de fer el pes.

Al detectar això, vam fer un repàs general de les dades que ens presentaven en les tres gràfiques. Amb aquesta anàlisis, vam veure un altre error, que semblava la solució aquest primer problema:

Si ens fixem en les tres gràfiques d’Europa, Amèrica i la Resta del Món, podem veure com hi ha un número constant que apareix en totes: 29 persones que no saben / no contesten i 1 persona que està comptabilitzada com a nulo. D’aquestes 30 persones no se’n coneix el país d’origen, per aquest motiu apareixen en totes tres gràfiques. Com ja s’ha comentat a l’apartat de “Representativitat”, això fa molt mal efecte visual, però a més, hem d’observar una altra cosa: si agafem la gràfica d’Amèrica, es pot observar com la suma del número total de casos americans és 173; si agafem la d’Europa i la de la Resta del Món, es pot observar com en totes dues s’han sumat les 30 persones sense dades, és a dir, quan Europa hauria de tenir, aparentment, 382 representants, en té 412 (412 + 30) i quan la Resta del Món n’hauria de tenir 12, en té 42 (12 + 30).

 

En veure això vam fer un nou càlcul dels percentatges, seguint una regla de tres: “si a 605 persones els hi correspon un 100 %, a x persones els hi correspondrà y %”. Expressat en una formula seria:

 

                                         x persones x 100 %

                               y = -------------------------------

                                          total de la població

 

Per tant els nous càlculs ens aportarien els resultats següents:

 

                                        382 persones x 100 %

            EUROPA = ------------------------------------ = 63,14 %

                                         605 (total persones)

173 persones x 100 %

           AMÈRICA = ------------------------------------- = 28,60 %

605 (total persones)

 

                                                     12 persones x 100 %

            RESTA del MÓN = ------------------------------------ = 1,98 %

                                                      605 (total persones)

 

 

                                                                 30 persones x 100 %

            ORÍGEN DESCONEGUT = ---------------------------------- = 4,96 %

                                                                  605 (total persones)

       

El petit problema semblava solucionat, però quan al sumar els nous percentatges per fer la comprovació, vam veure que la suma donava com a resultat: 98,67%. Això no podia ser,  els càlculs estaven ben fets, i tot i així, hi havia una variació d’1,67 % menys.

 

            Vam fer un nou replantejament de les dades i un estudi més profund, per intentar detectar quin era l’error que feia que els resultats trontollessin. El plantejament havia de ser més elemental:

Sumant el conjunt d’habitants europeus, el resultat donava 382, igual que abans. El número d’americans també sumava 173 i el número de persones de la resta del món, també, 12 com abans. El problema de tot venia donat per: la suma d’aquestes tres xifres és 567, i per tant si li sumem les 30 persones de les que no tenim dades podem veure que el resultat és 597, i no 605. Els percentatges anteriors no eren exactes per què els càlculs es feien sobre un número que no tocava. Tenint en compte això, i tornant a calcular els tants per cents per països (seguint la mateixa regla de tres), els resultats serien:

 

                                     382 persones x 100 %

            EUROPA   = ---------------------------------  =  63,99 %

                                        597 (total persones)

 

 

                                       173 persones x 100 %

            AMÈRICA  = ----------------------------------  = 28,98 %

                                         597 (total persones)

 

 

                                                    12 persones x 100 %

            RESTA del MÓN  = --------------------------------  = 2,01 %

                                                     597 (total persones)

 

 

                                                                    30 persones x 100 %

            ORÍGEN DESCONEGUT  = ----------------------------------  = 5,02 %

                                                                     597 (total persones)

 

 

Si es sumen aquests resultats, es pot veure, com ara sí, sumen un 100 %.

 

            Si observem però, amb deteniment, la resta de gràfiques que ens especifiquen més coses sobre la població enquestada com són la d’edat, professió i departament i la llista de participants, veiem com la població presentada és de 605 persones. Per tant, el que ha passat amb les gràfiques de país, és que s’han oblidat de comptabilitzar 8 persones. Si tenim en compte això, i decidim prendre com a referència aquestes 605 persones, els resultats finals serien:

 

 

 

            EUROPA (382 persones) = 63,14 %

 

            AMÈRICA (173 persones) = 28,60 %

 

            RESTA del MÓN (12 persones) = 1,98 %

 

            ORÍGEN DESCONEGUT (30 persones) = 4,96 %

 

                                                                    8 persones x 100 %

            NO COMPTABILITZATS = ----------------------------------- = 1,32 %

                                                                    605 (total persones)

 


B: ENTREVISTES A ENQUESTATS:

 

Entrevista realitzada al Profesor Joan Lluís Palos el 19 de novembre de 2002.

 

  1. Com entra en contacte amb aquest grup?

Entra en contacte amb aquest grup a través d’altres profesors.

 

 

  1. Li envien l’enquesta o la respón perquè la troba a Internet,...?

Li envien i, a més, hi insisteixen.

 

 

  1. Quina opinió li mereixen l’enquesta i el grup HaD?

Són gent que fa coses interessants sobre un tema que fins ara no s’havia treballat gaire a Espanya, la historiografia. Són gent que han entrat en contacte amb persones d’àmbit internacional.

Respecte als Congresos, entre el primer i el segon hi ha hagut una davallada en la qualitat dels continguts. Per al primer congrés van contactar amb molta gent de primera línea, va ser un boom a Espanya ja que mai s’havia fet a Espanya un congrés d’aquesta magnitud.

 

  1. Ha participat en Jornades, Congresos,..del grup HaD?

Al segon Congrés.

 

 

  1. Creu que la Història que es fa  aquí té els mateixos paràmetres que la que es fa a la resta del món?

La història que es fa aquí no té els mateixos paràmetres que la que es fa a la  resta del món. La història espanyola té un excès de localisme.

 

 

  1. Creu que l’enquesta dóna suficients possibilitatss per expresar la opinió de molts historiadors per les noves corrents historiogràfiques?

Deixen de banda moltes altres com per exemple el gir lingüístic, gran tema de debat en l’actualitat.

Els Annals, el Marxisme..., són punts de referència de fa 40 anys, que van tenir molta importància en el seu moment.

 

  1. Creu que els resultats que se’n poden extreure de l’enquesta poden ser representatius del canvi de paradigma que s’està produïnt?

No està d’acord en la manera de fer les preguntes en aquesta enquesta. Categories marxistes. El concepte de paradigma-model és insuficient perquè es pensar que no poden haver diferents paradigmes. Una de les crítiques  que ha rebut el grup HaD és que ells pensen en que amb la caiguda del Mur de Berlín s’ha substituit el Marxisme pel Neopositivisme (terme peyoratiu. Càrrega negativa) i això és un reduccionisme molt gran ja que la història marxista ja havia estat avandonada pels historiadors més avançats.


Entrevista realitzada al Profesor Carles Carreras el 19 de novembre de 2002.

 

  1. Com entra en contacte amb aquest grup?

Li devien enviar l’enquesta. Creu que un fet decissiu per a que es possessin en contacte amb ell va ser la seva intervenció en un curs d’estiu sobre Literatura i Territori o Literatura i Ciutat.

 

 

  1. Li envien l’enquesta o la respón perquè la troba a Internet,...?

Li devien enviar l’enquesta per carta.

 

 

  1. Quina opinió li mereixen l’enquesta i el grup HaD?

Li sembla molt interessant el que estan fent. Des de fóra opina que la Història a Espanya i a la nostra facultat ja no és tan important com havia estat, hi ha una certa passivitat. Des d’aquest sentiment qualsevol acció és interessant.

Les perspectives massa locals no están bé, per aquest motiu opina que és una bona iniciativa encara que opina que l’enquesta és massa llarga, fet que fa que és contesti més frívolament. També opina que té mases posibilitats de resposta, és una informació que s’ha de tractar amb molta cura.

 

 

  1. Ha participat en Jornades, Congresos,..del grup HaD?

No.

 

 

  1. Creu que la Història que es fa  aquí té els mateixos paràmetres que la que es fa a la resta del món?

En absolut. En aquest moment estem una mica despenjats. Les fronteres entre disciplines no tenen gaire sentit. Per altra banda, ja ha passat l’enfocament positivista de la  Historia lligada als documents.  

 

 

  1. Creu que l’enquesta dóna suficients possibilitats per expressar la opinió de molts historiadors per les noves corrents historiogràfiques?

 

 

  1. Creu que els resultats que se’n poden extreure de l’enquesta poden ser representatius del canvi de paradigma que s’està produïnt?

L’enquesta constitueix un esforç estadísticament fallit encara que, qualitativament, potser donarà algún resultat.


6.  Breu Bibliografia

 

 

Vam decidir no emprar bibliografia per la interpretació directa de l’enquesta, però ens sembla interessant reflectir aquí en quines obres historiogràfiques es basen els membres del grup en formular les seves hipòtesis i crítiques.

-          CARDOSO, Ciro F.S.: Introduccióna al trabajo de la investigación histórica: conocimiento, método e historia. Barcelona: Crítica, 1982.

-         CASADO QUINTANILLA, Blas (coord.): Tendencias historiográficas actuales. Barcelona: UNED

-         FONTANA, Josep: La història després de la fi de la història: reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals. Vic: EUMO, 1992.

 

També hem citat durant el text un parell d’assajos interessants de fer constar en aquest apartat:

-         GOLDHAGEN, Daniel Jonah: Los Verdugos voluntarios de Hitler: los alemanes corrientes y el holocausto. Madrid: Taurus, 1998.

-         MORENO FRAGINALS, Manuel: La historia como arma y otros estudios sobre esclavos, ingenios y plantaciones. Barcelona: Crítica, 1983.

 

 



[1] Manifiesto de Historia a Debate, p.3.

[2]
AFRICA DEL SUR: 46; ALBANIA: 11; ALEMANIA: 1712; ANDORRA: 4; ARGELIA: 20; ARGENTINA: 290; AUSTRALIA: 97; AUSTRIA: 530; BANGLADESH: 1; BÉLGICA: 230; BIELORRUSIA: 1; BOLIVIA: 86; BOURKINA FASSO: 3; BRASIL: 1132; BRUNEI: 1; BULGARIA: 34; CAMBOYA: 2; CAMERÚN: 2; CANADÁ: 543; CHECOSLOVAQUIA: 13; CHILE: 99; CHINA: 53; CHIPRE: 12; COLOMBIA: 68; COREA DEL SUR: 27; COSTA DE MARFIL: 1; COSTA RICA: 57; CROACIA: 18; CUBA: 191; DINAMARCA: 176; ECUADOR: 34; EGIPTO: 8;    EL SALVADOR: 6; EMIRATOS ÁRABES: 3; ESCOCIA: 64; ESLOVENIA: 4; ESPAÑA: 11081; ESTONIA: 1; ETIOPÍA: 14; FILIPINAS: 3; FINLANDIA: 283; FRANCIA: 2749; GABÓN: 3; GALES: 27; GRACIA: 19; GUATEMALA: 15; HAITÍ: 1; HOLANDA: 60; HONDURAS: 1; HUNGRÍA: 12; INDIA: 47; INDONESIA: 11; IRAK:7; IRLANDA: 16; ISLANDIA: 2; ISRAEL: 19; ITALIA: 2039; JAMAICA: 3; JAPÓN: 141; LAOS: 1; LÍBANO: 7; LUXEMBURGO: 7; MACEDONIA: 1; MADAGASCAR: 1; MADEIRA: 2 ; MALAWI: 1; MALTA: 5; MARRUECOS: 15; MARTINIQUE: 1; MÉXICO: 1172; MOZAMBIQUE: 3; NICARAGUA: 7, NIGERIA: 18; NORUEGA: 94 NUEVA CALEDONIA: 2; NUEVA ZELANDA: 28; PAISES BAJOS: 25; PANAMÁ: 14; PARAGUAY:6; PERÚ: 73
POLONIA: 232; PORTUGAL: 423; PUERTO RICO: 36; R. CENTROAFRICANA: 1; R. CÔTE D´IVOIRE: 4; REINO UNIDO: 1655; REP. DOMINICANA: 11; REPÚBLICA CHECA: 62; REPÚBLICA DE BURUNDI: 1; REPÚBLICA DE MAURICE: 1; REPÚBLICA DEL CONGO: 3; RUMANÍA: 86; RUSIA: 120; SENEGAL: 10; SIRIA: 1; SUDÁN: 1; SUECIA: 267; SUIZA: 254; TAILANDIA: 13; TAIWÁN: 13; TANZANIA: 2; TÚNEZ: 13; TURQUÍA: 68; UCRANIA: 25; URUGUAY: 42; USA: 2339; VATICANO: 2; VENEZUELA: 68; VIETNAM: 7; YUGOSLAVIA: 54; ZAIRE: 3
ZIMBAWE:15
Nº total= 29448

 

Te envío al final la lista de la gente a la que le fue enviada por correo postal la encuesta. la selección de los mismos fue hecha mediante la búsqueda de directorios de historiadores que tuvieran relación con la historiografía y de las diferentes áreas.
Además de estos datos tienes que contar que se hizo un mailing de unos 13.000 historiadores por mail y que estuvo abierta en nuestra web para ser cubierta por espacio de 2 años.

Carta rebuda el 17 de novembre, escrita per Israel Sanmartín, membre d’Hª a Debate.

 

[3] Les dades que ens dóna la web sobre sexe són les mateixes que les de professió.